Uff, quins nervis...

Així començàvem aquesta aventura telemàtica el 7 de juliol passat. Des d'aleshores han passat prop de 5 mesos, 100 posts, alguns països (com ara els Estats Units, Califòrnia -que pel que ens ocupa és com un país-, Mèxic, Guatemala, Costa Rica, Panamà i Argentina) i no pocs quilòmetres. Ara i aquí diem adèu a aquesta llibreta de viatges virtual. Gràcies per seguir-nos. Avui comença una altra aventura i, de nou, pensem: 'uff, quins nervis'.

Via Madrid

Ahir diumenge acabàvem la nostra estada a Buenos Aires en pantalons curts i sandàlies, tot menjant un deliciós gelat de xocolata i coco, a l’altura del millor de Can Soler. Feia una calor espantosa i tot San Telmo, el barri on ens hem hostatjat, semblava que era al carrer, mirant de ‘caçar’ una mica d’aire fresc. I a Catalunya, ens diuen, fa un fred que pela. Suposo que ens en penedirem, però tenim ganes d’abrigar-nos. I això és com dir, d’alguna manera, que, és clar, també tenim ganes de tornar! Començàvem el viatge ‘via Chicago’, mig homenatjant un gran tema de Wilco; i l’acabem, demà dimarts, ‘via Madrid’, una expressió que tot de sobte ens sembla que té títol d’editorial d’El Punt. Aquesta escala a la capital d’Espanya no és, necessàriament un mal auguri, tot i que si que és el trist recordatori que l’aeroport de Barcelona –i per tant el nostre país-- no té sempre la importància que es mereix.

Temps viatger

Armats amb guies de viatge i amb l’orella ben parada a qualsevol consell, ja que, al capdavall, hem acabat convençuts que la millor guia és, de fet, fer cas d’un bon consell, hem anat dissenyant el recorregut de la nostra aventura. Des del principi, vam assumir el risc –relatiu,és clar-- d’equivocar-nos. Corríem el perill –més relatiu, encara-- de deixar-nos perdre alguna cosa en invertir una mica més temps del que alguns estarien disposats en desplaçaments, trucades o en recórrer alguns albergs. El cas és que no ens agrada dependre d’una agenda apretada. Valorem el “luxe” de badar en un autobús ple de gent del lloc; fruim en parar l’orella en un bar amb olor de cafè a l’hora d’exmorzar; i ens mig emocionem en caminar per la sorra d’una platja quan cau el sol. A vegades ens venen ganes de deixar passar una estació de metro tot enfrascats en un bon llibre. Només a l’Argentina hem sentit de prop l’estrés del viatger, on en un mes hem fet més quilòmetres que els que vam fer en tres i una setmana, als Estats Units, Mèxic, Guatemala, Costa Rica i Panamà. Però estem segurs que tornarem, encara que només sigui per passar una tarda sencera intuint balenes en una platja de la Patagònia. Tot viatge acaba amb assignatures pendents. I això és bona senyal.

Cua a l’Antàrtida

S’han acabat els temps en què encara hi havia llocs per descobrir. Fins i tot hi ha cua per embarcar-se en un vaixell que et porta a l’Antàrtida. Aquesta és una de les realitats que et toca assumir, vagis on vagis, com a viatger independent. A partir d’aquí, es tracta d’intentar arribar al lloc per propi peu, evitant preus abusius i tours massificats. L’objectiu es converteix gairebé en quimera i en alguns casos, quan el lloguer de cotxe és massa car o no hi ha combinació de transport públic, no tens més remei que deixar-te convèncer. Així és com acabes dalt d’un minibús amb deu persones més esperant que el “guia” t’indiqui quan pots baixar i fer una foto: “tenen 15 minuts”. N’hi ha que ofereixen tours alternatius, sovint un hostel que atén la demanda de motxilers amb ganes de trobar alguna altra cosa. Alternatiu, pot voler dir que el tour inclou un “treking” –així se l’anomena, estiguis al país que estiguis, però normalment no és res més que una excursioneta-, o potser només et garanteix que els teus companys de viatge siguin joves de tot el món amb qui, almenys, compartiràs la queixa perquè només tens 15 minuts per fer una foto. Davant d’això, i per evitar-ho, pots intentar diverses solucions: arribar a la conclusió que prefereixes anar menys lluny però pel teu compte o, el que és millor, posar-te d’acord amb altres viatgers i, per exemple, compartir les despeses del lloguer d’un cotxe. Hem constatat, doncs, que aquesta “altra” forma de fer turisme, que és majoritària entre la gent jove de tot el món que carrega una motxila a l’esquena i omple albergs per tot arreu, no troba pràcticament mai una oferta que respongui al que busca. Només treking, caiac i rafting, però pràcticament mai excursions especialitzades en natura i medi ambient –com ens hagués agradat a Costa Rica- o una mica d’història del país, de les seves comunitats, de la situació social… per completar les explicacions, molt enriquidores també, de la gent del carrer. Se’ns acut que podrien ser estudiants o llicenciats universitaris del lloc –en tots els països n’hi ha- que podrien trobar una oportunitat laboral. Seria bo que aquesta opció, però, no es convertís només en l’oferta d’hotels de cinc estrelles que volen satisfer el turista més exigent. L’exigència no depèn dels diners que duus a la butxaca.

Un viatge és com una persona

“Un viatge és com una persona: no n’hi ha dos d’iguals. Tots els plans que hàgim pogut preveure i totes les seguretats que pensem tenir garantides serveixen de ben poc. Amb els anys, descobrim que no som nosaltres els que prenem el viatge, és el viatge que ens pren a nosaltres.” Ho va escriure en John Steinbeck, en el seu llibre ‘Travels with Charley in search of America’, l’any 1962.

De la moleskine a l’ibook

A estones ens hem sentit una mica estranys carretejant el nostre ibook amunt i avall, sempre a punt per escriure una estona. L’ordinador portàtil ha estat un company de viatge, que ens ha requerit esforç en el transport, prudència en la seva exhibició i algunes hores en la seva manipulació. D’alguna manera, però, aquest ordinador blanc ens ha ajudat a pair les experiències que hem anat visquent. No ha estat un llast, sinó una eina. Una bona eina. Com les entranyables llibretes ‘Moleskine’ dels viatgers d’abans, que, per cert, malgrat les facilitats tecnològiques que ens ha ofert l’ordinador… també hem portat amb nosaltres.

Balanç de llibre

Deu ser hora de balanços: llibres? Un munt. ‘Vida de este chico’, del Tobias Wolff; ‘La Velocidad de la luz’, del Javier Cercas; ‘Hermosos y malditos’, del Francis Scott Fitzerald; ‘Tinísima’, de l’Elena Poniatowska; ‘El albergue de las mujeres tristes’, de Marcela Serrano; ‘La crisis argentina’, de Luis Alberto Romero; ‘Travels with Charley’, del John Steinbeck; ‘El final del fin del mundo’, del Luís Sepúlveda; el ‘Talento de Mister Ripley’, de la Patricia Highsmith; ‘Entre Ballenas’; de Roger Payne; ‘Americana’, del Don De Lillo; ‘Historia de la infamia universal’, de José Luís Borges; ‘In Patagonia’, del Bruce Chatwin... Ep, i també les guies: una Michellin de Chicago, una dels Estats Units i una altra de California, de la casa Rough Guides. De la mateixa molt recomanable editorial vam carretejar-ne una de Mèxic. A centre amèrica i a Argentina vam passar a estar, tot i una certa resistència, sota l’ombra Lonely Planet. Vam enviar a casa el Paralel 42, del John Dos Passos, que queda pendent per un altre viatge als EUA.

Literatura de viatges

Diuen que Bruce Chatwin va inventar una nova literatura de viatges amb la seva novel•la In Patagonia. Aquest llibre ens acompanya uns dies, tot oferint-nos una porta d’entrada críptica, però també fascinant, a un paisatge que és descrit, a través de persones i llegendes. El paisatge, ens recorda de nou, és un ‘invent’ humà. La realitat queda en evidència com una pobra convenció, davant les aventures del yamana raptat per Fitz Roy, en Jemmy Roberts; la pesquises per averiguar l’orígen d’una pell glaçada d’un fabulós animal de la prehistòria; el somni impossible d’un espavilat francès de províncies per reclamar el títol de Rei de la Patagònia; l’epopeia d’un anarquista búlgar tancat a Ushuaia o les últimes hores d’en Butch Cassidy i en Sundance Kid, en els convulsos territoris del sud d’Argentina. Chatwin aposta per les històries, en un fresc que descriu de forma admirable el vertigen de la conquesta, la fascinació per la frontera, la brutalitat del pioner i, finalment, l’adictiva mirada del viatger.

La nova Europa

Arreu ens trobem aquest concepte recurrent ‘la vella Europa’, en contraposició a aquest nou món que hem visitat, de forma una mica capritxosa, de Chicago a Ushuaia. Però resulta que hi ha una nova Europa, i per sort no és la dels mercaders i la dels estats (diria que aquesta és la vella, d’Europa). És una Europa que es dibuixa al voltant d’una taula, amb gent jove, i és plena d’idees. Gent com nosaltres, gent com en Paul i la Natalie, l’Ulli i l’Aikea, en Lieven i la Silvie, la Kristen i en Cristof, en Marco… persones que hem anat trobant i amb qui, gràcies a aquesta llengua franca que és l’anglès, hem compartit dubtes i arguments. Ens hem trobat en un mateix espai –Europa?- amb moltes ganes de conèixer, amb moltes ganes de repensar, amb moltes ganes de fer bé les coses, amb moltes ganes de compartir.

A la fi del món

Milers de quilòmetres pràcticament deserts. L'horitzó és verd, groc i a vegades d'un blau d'aigües glacials. Platges infinites on reposen pingüins, lleons i elefants marins i on, aquests dies, encara es deixen veure les magestuoses i curioses balenes australs. El ripio. El vent. Els icebergs i els glaciars. El fred. La fi del món és una barreja de pau i melanconia. Una pau que pot ser violenta. A vegades, la Patagònia fa por, aquí pots creure que la natura ho venç pràcticament tot, i s'enganxa ben endins. Avui hem arribat a Ushuaia.

Balenes, ben a prop

Una femella i la seva cria se'ns acosten ben a prop, a prop de la costa de Puerto Pirámides, a una hora de Madryn, on ens hostatgem. Silenci. Un llom negre amb callositats blanques, com incrustacions coralines milenaries, són característiques d'aquestes balenes australs. A l'horitzó, un petit sortidor que s'enfila cap al cel. Ara se submergeix i després ens ensenya una cua perfecte mentre fa la vertical, potser --diuen els experts-- per escoltar altres sons milers de milles enllà. Ens busca i ens fa emmudir. Gairebé la podem tocar. Les balenes més grans, les blaves, són els animals més grans que mai s'han conegut en la història de la vida a la terra més que dinosaures i altres gegants prehistòrics. Ens ho explica el biòleg nordamericà Roger Payne en un llibre fascinant, Entre balenes, on ens submergeix amb explicacions expertes, però també poètiques i emotives, en els interrogants sobre la vida d'aquests éssers pausats i misteriosos. Pensem en els grans baleners, en els arpons i les matances que en molts indrets les han portat a l'abisme de l'extinció i que ja fa temps van eliminar del tot els exemplars més voluminosos. Aquí, menys mal, els arpons s'han substituït pels flashos impacients i emocionats de voayeurs de tot el món. Que no les destorbin massa.

Carnentina

Hi ha un viatge que es fa amb l'estomac. Està clar: són les emocions davant d'un paisatge, un edifici, un quadre... coses que a vegades ens fan pessigolles a la panxa, o ens posen la pell de gallina. Però també hi ha aquesta mena de vertígen voluptuós que ens repta; aquí a Argentina, on els 'asado' són una forma cultural de primer ordre i la influència culinària italiana és un llegat miraculós; davant d'un bon 'bifé de chorizo' a la brasa o una pizza de rúcula i pernil... com la de la foto, degustada a l'Almacen del Sur. Hi ha un viatge que es fa amb l'estòmac, si.

La Patagònia

Descobrim a l'excel•lent Museu de Paleontologia de Trelew --que, per cert, ens recorda amb eloqüència que la història d'Amèrica no comença el 1592-- un comentari que Charles Darwin va fer sobre la Patagònia, al seu llibre 'Viatge de l'HMS Beagle'. Diu el científic: "Quan repasso algunes imatges del passat, descobreixo que, d'alguna manera, les grans planes de la Patagònia aconsegueixen creuar-se davant els meus ulls força vegades. I em sobta, perquè són miserables i inútils. Només poden descriure's en termes negatius: buides, sense aigua, sense arbres, sense montanyes, a penes quatre plantes empetitides... Per quin motiu, aleshores; i això no només és en el meu cas particular, em consta; han pres aquests àrids deserts un lloc tan ferm en la meva memòria?"

Etnocentrisme indomable

A El Calafate, un petit poble que es presenta amb el discutible honor de ser el més car de l’Argentina, i que és el centre d’operacions més convenient per apropar-se al glaciar Perito Moreno, fem nit en una petita hosteria, la Mariana. És diumenge al vespre i la mestressa ha convidat a sopar dues joves que, aventurem, podríen ser les seves netes. Mentre mengen, miren enriolades un concurs d’aquests de cultura general, de la mena del 15x15, per entendre’ns. El presentador, en aquesta ocasió, posa a prova un grup de joves amb preguntes que, les nostres companyes de menjador responen, quasi sempre amb encert. En quina ciutat hi ha el Partenó?, repta el conductor. La concursant de la televisió respon amb letal rapidesa: Mèxic. Se’ns escapa una rialla. Com és possible? Tot i que, ben mirat, no són les restes de Teotihuacan un dels singulars ‘partenons’ del continent on ens trobem? La resposta és del tot incorrecta, està clar, però d’alguna manera apunta una pista de claror, que revela el nostre –potser indomable- ‘etnocentrisme’.

D'illes, barrets, serps i… elefants

La foto que acompanya aquest post és indiscutiblement dolenta, però no per això la pregunta que d'alguna manera suggereix és menys pertinent. És un barret? O és, més aviat, ja que la realitat és potser només una de les mutacions de la imaginació, una serp que ha engolit un elefant? Antoine de Saint Exupery es va inspirar --llegim-- en aquesta petita illeta que es veu, just a tocar de la costa. És l'Illa dels Ocells, a l'Itsme de la Península Valdès, a la part del Golf de Sant Pere, per escriure un dels fragments més memorables del Petit Príncep.

Banda sonora

El nostre ipod, aquest imprescindible invent d’Apple, té un particular hit parade, una banda sonora que ens ha acompanyat fent camí arreu del continent, i en el qual ha destacat per les vegades que els hem escoltat, o bé per la petja emocional que ens han deixat i que per sempre quedarà lligada a un paisatge-- el primer disc dels The Magic Numbers; Silva, l’últim del Vinicius Cantuaria; el Songs from the Northen Country, dels Teenage Fanclub, rescatat en una botiga de Frisco; l’addictiva recopil•lació A user’s guide to dels They might be giants; la poesia del Viva de Sanjosex; l’Untouched Takeaway del Nick Lowe; el deliciós Got no Strings de la Michelle Shocked; Baltimore, de l’enorme Nina Simone; aquesta joia que és el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco; el Noises on the Highway del gran, gran, gran Greg Trooper; l’Inconsciente Colectivo, descobert per la Fabiana Castilo; l’etern Sam Cooke i el seu The Man and his Music; l’apabullant directe de la Lucinda Williams al Fillmore; la delicada Susana Harp i el seu molt recomanable Xquenda; l’efervescència soul de la Dakah Hip Hop Orchestra; l’exquisit Where We'r from the Birds Sing a Happy Song de Yosume o… ep, i, no ho dubteu, moltes, moltes més. El nostre ipod ha arribat a emmagatzemar 3.800 cançons.

Una Suïssa fora de lloc

San Carlos de Bariloche és una ciutat nova, amb poc més de 100 anys de vida. Aquesta població andina presideix amb excel·lència l'impressionant llac Nahuel Huapi, envoltat per un enorme circ de muntanyes nevades. Molts coneixen Bariloche i la seva zona d'influència com la petita Suïssa. I bé, el cas és que la comparació té molt de sentit. L'arquitectura de les ciutats d'aquesta part de la Patagonia està explícitament influenciada per les cases dels Alps. Molts dels primers pobladors d'aquests pobles van ser, precisament, persones provinents de Suïssa o Alemanya. El resultat d'aquest creuament genera, encara avui, una certa perplexitat. Bariloche és ple de botigues de xocolata i de restaurants especialitzats en 'fondues' (de formatge i de carn, és clar). En les principals places alguns espavilats persegueixen els turistes tot oferint-los els seus gossos San Bernats per a una 'foto inoblidable'. El més inquietant, però, és l'obsessiva presència de petits follets del bosc que, amb els seus cossos petits i recargolats i les seves barretines de colors, et saluden des de la major part d'aparadors de la ciutat. Bariloche regala el visitant amb paisatges increïbles, però també amb una particular versió 'kitsch' d'una Suïssa... fora de lloc.

El món a través del 'mate'

El 'mate' és una mena d'esport nacional, aquí. És l'acompanyant fidel de molts argentins, que el carretegen amb devoció arreu on van. Al seu voltant, es reuneixen els amics en l'escalfor de les cases, de portes endins. Però també el trobem --i de quina manera!-- l'exterior: és molt difícil trobar-se una plaça o un parc sense algú prenent l'addictiva --i també excitant-- infusió. Els utensilis bàsics són el recipient on es 'ceba' la infusió, que pot ser una petita carbassa buidada o un simple got; la bombilla (una mena de canya que filtra el preparat) i el termo amb l'aigua calenta. Als supermercats n'hi ha una varietat aclaparadora [només cal veure la fotografia que acompanya aquest post], i en les gasolineres es troben, fins i tot, maquines expenedores del preciat beuratge. Però el 'mate' és alguna cosa més. Tot i que es pren també a l'Uruguay, el Paraguai i algunes parts de Xile i el Brasil... el 'mate', a Argentina, conforma, bé que subtilment, una mena d'identitat nacional. La 'hierba mate' és previa a la colonització, i forma part indissociable en la indumentaria dels mítics gauchos. El 'mate' és, per tant, diferència i orgull. I finalment, també companyonia. A diferència del cafè o el tè... el 'mate' es comparteix.

'Backpackers nation'

Les guies Lonely Planet lideren els camins dels viatgers de motxil·la arreu del món. Han substituït amb rapidesa les quasi entranyables 'trotamundos' de fa uns anys. Aquesta globalització de 'bon rotllo' a acabat conformant una mena de món paral·lel, que anem trobant aquí i allà, en la majoria de 'youth hostels' on fem nit. La banda sonora l'assorteixen, quina sorpresa!, Bob Marley i Manu Chao, i el vestuari de la majoria de protagonistes juga capritxosament amb el mainstream de Levi's i Nike, tot i que acaba decantant-se per marques menys òbvies, com Calhart, Vans o American Appareal. Una tarda ideal? 'Hanging around' amb algunes cerveses, i una bona estona al messenger. Les nits s'allarguen als espais comuns, on tothom mira de fer la millor fila. Els matins fan de mal arrencar, i, en alguns casos, els dies passen, sense moure's de l'alberg. Sovint el viatge és el comentari d'algú que diu 'm'ha dit un amic que algú li ha dit que tal lloc val una visita'.

La bodega dels '7 socios'

Mendoza, la quarta ciutat d'Argentina, concentra anualment bona part de la comunitat alpinista/andinista internacional: és, durant els mesos de l'estiu --el nostre hivern!-- el camp base per a l'abordatge de l'Acongaua, el cim més alt del continent. Hi arribem just quan les neus dels Andes es comencen a desfer. La temporada turística es troba en 'stand by', a l'entremig dels mesos de l'ski i el muntanyisme. Aprofitem per donar un cop d'ull a algunes de les bodegues més reputades del país. Als voltants d'aquesta ciutat, i concretament a les poblacions de Luján i Maipú, trobem la major part de vinyes que alimenten el puixant mercat de vins d'Argentina. Una 'mendocina', que ens guia en un mediocre 'tour' fins a l'espectacular 'pont de l'Inca', ens informa d'una bodega amb molta projecció. És 'La Séptima', formada per set socis, ens explica, i que fa un vi excel.lent. 'Tota la ciutat espera el moment del trencament del negoci', diu tot rient, 'tots sabem que això és Argentina, i fa uns anys que dura i encara no s'han barallat'. L'Argentina és aquesta particular combinació de cínic fatalisme i vibrant orgull patriòtic...

Petjades reconeixibles... i reconegudes

Per primera vegada en més de tres mesos de viatge, ens entreguen un fulletó en català. És aquí, al nord de l'Argentina, a Tilcara, un poblet amb forta empremta indígena encara, situat a 200 quilòmetres de Salta, la vital ciutat on ens hostatgem durant tres dies. El responsable del fulletó és un jove que ven artesania i reivindica els materials i processos tradicionals d'alguns dels pobles de tradició quetxua. Ens explica que va ser un turista català qui el va ajudar a traduir la informació. La iniciativa denota justificat interès comercial, que reconeixem. També ens reconforta el que hi ha darrera: respecte real pel que som, pel que reivindiquem, que en el fons -ell així ho entén, també- té molts punts en comú amb el que defensen aquí algunes comunitats indígenes. Ens emociona i ens preguntem perquè no ens ho hem trobat abans.

Superació

Cap meravella de l'art o de la naturalesa que hem vist durant aquest viatge ens acabarà tocant tant a fons com ho fan algunes de les persones que hem anat coneixent. Bones persones, --no creiem en les dolentes... tot i que hi ha excepcions destacades, com ara en Bush, l'Aznar...--, que ens ensenyen que hi ha tantes formes de viure com éssers humans hi ha al món. Mirades diferents, més o menys allunyades culturalment, però en les quals sempre acabem trobant un punt de confluència, d'entesa. Sovint són connexions quasi màgiques, que generen moments d'una intimitat sorprenent, tenint en compte la joventut de la coneixença. D'aquests moments, ens queden les històries de superació. Persones que passen per moments vitalment importants, una separació o una malaltia, i que lluiten per tirar endavant. Viatgers que es busquen. Nosaltres els hem trobat i sempre ens acomiadem amb un fins aviat i una forta abraçada. Aquesta és la màgia de viatjar, la màgia de viure.

'Fuera Bush'

El país és ple de pintades amb aquest missatge. Els incidents a Mar de la Plata han estat publicitats arreu del món, però la protesta per la visita del president 'W' a Argentina, on ha participat en la Cimera Americana, s'han donat en la pràctica majoria de ciutats [la concentració a Salta, en la foto]. L'edició sudamericana de Le Monde Diplomatique, -el Dipló, que li diuen aquí-, dedica l'actual número a les perspectives d'aquest subcontinent; ric en recursos i amb una població ben formada, tot i que també dramàticament desigual i explícitament mal governat; disputat pels capitals nordamericans i europeus. El pròxim desembre, hi ha una altra cimera important a Montevideo, on els països del Mercosur miraran de trobar estratègies menys dependents de les grans potències... sembla que aquesta trobada tancarà la maratoniana carrera de cimeres d'aquests últims dies. Les agendes dels presidents sudamericans han estat ben plenes: 'una cimera cada quinze dies!', s'exclamen amb ironia els periodistes del Dipló...

Distàncies que no s'acaben

Les distàncies són enormes, en aquest país. Deixem Iguazú a les 21.30, dalt d'un poderós autobús de la companyia Andesmar. Durant 26 hores, serà la nostra casa. Direcció Salta, la captial del nord-oest argentí, ben a prop de Chile i Bolívia, anem descobrint una Argentina que té ben poc a veure amb la indomable autoestima portenya de Buenos Aires, els seus cafès i teatres. Passem pobles on la pols i la brutícia senyoreja en carrers amples i inòspits. Una Argentina desenfocada, del tot oblidada. Ens inquietem, des del còmode autocar. Serà així la Salta que trobarem al final del recorregut?

Iguazú: la força de la natura, de nou

La natura mana. I aquest any ho fa quasi en forma de protesta. Els huracans i les tempestes tropicals ens han perseguit des d'Estats Units. Avui, a Iguazú, el riu crescut -no s'havia vist així des del 1992- baixava vermell, mostrant una ferida profunda i irreparable. La deforestació d'aquesta part de la selva subtropical; entre el Brasil, l'Argentina i el Paraguai; fa que la terra es desprengui amb facilitat i els sediments s'arrosseguin cascada avall, tot tintant l'aigua. Els pins per la voraç indústria paperera i els cultius invasius de soja, destinats a les nostres panxes, estan substituint les espècies autòctones. Davant d'això, Iguazú, un meravellós i espectacular parc protegit, se'ns revela també com un immens, però també amenaçat, oasi.

Un mes

O tres, segons com es miri. A l'Argentina comencem i acabarem el nostre final del viatge. Un mes en que es barreja l'emoció d'un nou país amb l'última fase d'aquest projecte. Ja han passat tres mesos i comencem a notar el pes de la tornada. Les ganes, també. Ganes de retrobar-nos amb els amics, la família, el nostre gat i els paisatges de sempre. Ganes d'afrontar una altra aventura, menys exòtica, però també emocionant. Una emoció que, com fa tres mesos, és una barreja de por i d'il.lusió.

Els mals temps

Buenos Aires ha estat com tornar a casa, o quasi. La gran ciutat deixa veure la riquesa de les seves construccions, de la seva gastronomia, del comerç i també, en algunes zones molt restringides i selectes, la fortuna d'alguna de la seva gent. Però es fan evidents, també, els mals temps: alguns barris quasi prohibits pels turistes --de la Boca només se'ns deixa veure l'escenari turístic de les cases de colors i el regust a tango envellit--; un munt de botigues que anuncien amb lletres grans "12 plazos sin intereses"; la dependenta d'una farmàcia que quan paguem amb tarja ens pregunta "en una vez o en dos" i una parella que surt a dinar diumenge i comparteix un plat d'espaguetis i mitja ampolla de vi. I cartells als bars que diuen "no a vendedores" --que és com dir, no a tots els que demanen--; restaurants mig buits un dissabte al vespre; vestuari de fa unes quantes temporades i un constant comentari dels taxistes "aquí todos roban". I polícia, massa polícia per una ciutat que ens recorda molt sovint a Barcelona. Nosaltres, això sí, mengem per 5 euros el mateix que a casa ens en costaria quasi 30. Aquí, els mals temps els sentim més propers.

Un nou continent

A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa, cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o distreure's amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid, ben acompanyat per les delicades bombolles d'una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un gotet, petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, que ens semblen, tot de sobte, pacients i savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un troç d'Europa? Així ens ho sembla, en aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.

La temptació del tòpic

La revista Time Out, degana de les revistes de tendències al món, i baròmetre indiscutible de la temperatura 'fashion' d'una ciutat, té una edició sobre Buenos Aires. Allà trobem algunes informacions divertides, de les quals, tanmateix, no en podem assegurar el rigor. A Argentina, hi ha un psicoanalista per cada 30 persones, hi llegim, mentre que la mitjana en altres països desenvolupats és de 1per cada 100 persones. La temptació del tòpic és difícil d'evitar, i més des de la mirada apressada d'un visitant que només pot dedicar unes setmanes al país. El tòpic és traç gruixut, és caricatura grotesca, com també ho són aquestes revistes --per cert, a Barcelona n'hi ha almenys mitja dotzena-- sempre a la última, reflex d'un món elitista, que diria que no existeix... tot plegat, veritats deformades. Però no són deformades, al capdavall, totes les veritats?

Tristos

Avui, hem conegut la mort de Josep Gual, poeta exemplar de la nostra ciutat. Avui, hem sabut que Josep Maria Xirinacs torna a ser a la presó, com si el temps no hagués passat, com si 25 anys de 'democràcia' no haguessin servit de res. Avui, en els nostres primers passejos per Buenos Aires, decidim no comprar més l’enverinada edició internacional de El País que ens torna a parlar, a la seva manera, de l’Estatut. Avui, des de la distància, ens sentim tristos.

La lliçó de Paul Auster

L’escriptor nordamericà Paul Auster –llegim a la secció de cultura del Clarín— publicarà la seva darrera novel.la a l’estat espanyol de forma simultània amb les quatre llengües ‘de España’ –diu el prestigiós diari argentí-. Això, segons el periodista autor de la notícia, simbolitza la sensibilitat que l’autor de la Triologia de Nova York té per la diversitat lingüística i cultural. També el diari que es fa ressò de la nova prova una sensibilitat similar. Una bona notícia, aquesta, que ens sorprèn agradablement en les primeres hores de la nostra arribada a Argentina, la darrera etapa del nostre viatge. Sovint és la gent de fora la que té les actituds menys encarcarades i porugues. Auster, però també Springsteen o el mateix Amenàbar en són bons exemples. Potser el catalanisme hauria de tenir una ‘divisió’ per explicar i convèncer entre artistes de renom internacional. Alguns són més receptius que alguns dels polítics que suposadament ens representen.

Els paradisos de Bocas

Ja ho vam trobar a Cauhita i la sensació es confirma un cop creuem la frontera i ens plantem a Bocas del Toro, Panamà: les platges paradisiaques en illes quasi despoblades encara es poden trobar aquí. Ens allotgem en la illa principal de l’arxipèlag, Isla Colón, i anem descobrint els seus racons acompanyats d’uns guies que al marge dels tours oficials ens ofereixen recorreguts un pèl accidentats i rudimentaris, però decididament molt més interessants. Primer, en Mickey, un negre amb rastes de pares jamaicans i nicaragüenc. No diríem que té més de 27 o 28 anys. Descobrim que en té 40, dos fills i un net de mesos. Viu sol, treballa per una empresa bananera –aquesta és la feina oficial, a part dels tours i alguns transports estranys de mercaderies que venen de Colòmbia- diu que no es tornarà a casar, i que Bocas és el paradís. Veiem dofins, granotes vermelles i comencem a conèixer el cristalí fons submarí i les profunditats una mica més fosques de la vida aparentment diàfana i tranquila de l’arxipèlag. El dia següent, també per casualitat, el nostre guia és l’Ecom, acompanyat dels deus dos fills petits. És diumenge i els nens no van a escola. Diuen que Ecom és un dels representants de les comunitats indígenes de la zona. Una persona encantadora que ens porta fins a Cayo Zapatilla on a més dels magnífics fons de corall i peixos de mil colors, també ens topem amb un exemplar important de peix gat. Ecom, però, també s’apunta al negoci del real state. No només a Costa Rica, també aquí a Panamà, el negoci de la venda de parcel.les davant del mar --sobretot a ciutadans nordamericans, buscant un improbable paradís artificial-- és ben visible: oficines immobiliàries, suplements especials als diaris.... El suposat representant dels indígenes acaba de vendre un terreny a una família nordamericana per 35.000 dolars. Ell els ajudarà a construir la casa i se’n farà càrrec mentre no hi siguin. Nosaltres, ens ho mirem un pèl esglaiats. Després, pensem: és qüestió de supervivència. Trobem a faltar, aquí i a Costa Rica, una política clara per protegir el país, que té bona part dels negocis turístics ja en mans d’estrangers. Si no és així, d’aquí a pocs anys, potser ens hi trobem un altre Cancun.

Patria, segons Ruben Blades

Així ho cantava fa un temps Ruben Blades, el cantautor panameny, en la seva emotiva cançó 'Patria'. La nostra curta estada a Bocas del Toro, a Panamà, ens hi fa pensar. "Hace algún tiempo me preguntaba un chiquillo por el significado de la palabra patria. Me sorprendió con su pregunta y con el alma en la garganta le dije así: flor de barrio, hermanito! Patria son tantas cosas bellas! Como aquel viejo árbol de que nos habla aquel poema. Como el cariño que aún guardas después de muerta abuela. Patria, son tantas cosas bellas! Son las paredes de un barrio, es su esperanza morena: es lo que lleva en el alma todo aquel cuando se aleja: son los martines que gritan, bandera, bandera! No memorices lecciones de dictaduras o encierros: la patria es un sentimiento como mirada de viejo, sol de eterna primavera risa de hermanita nueva: te contesto, hermanito: patria son tantas cosas bellas!"

La cella aixecada

Coincidim amb una parella d'anglesos, que regentaven un petit bar a Barcelona, i que viatgen des de fa uns mesos per sudamèrica amb estil impecable, i sense perdre el pols de les últimes modes. Els acompanya una argentina, actualment veïna de Barcelona. Són un grup observat. La seva sofisticació contrasta amb les cares suades i la roba arrugada de la resta de viatgers. Ens presentem com a catalans, és clar, amb un somriure i amb ganes de recordar paisatges i persones. Però ben aviat descobrim que som, per a ells, el perfecte exemple d'alguna cosa que els fa nosa. Tan tossuts amb les nostres coses, tan radicals amb la nostra llengua, tan poc simpàtics, tan tancats i rudes. Els encanta, Barcelona, escoltem que diuen a una parella d'alemanys. I sospitem, tot de sobte, que encara els encantaria més, Barcelona, sense aquests catalans tan 'provincians'. És com si els espatllessim la fotografia.

Coco i gengibre

Peix amb salsa de coco i gengibre -herència africana-, cerveses gelades, coralls a dos metres de la superfície, platges tranquiles, parcs nacionals espectaculars, vistes al mar, sucs naturals de pinya i papaya.... I aquí a Cahuita, al Carib de Costa Rica, fins i tot sembla que estem a Jamaica.

El circ de les iguanes

Els autobusos turístics que van a Tortuguero i que venen de Fortuna, la ciutat des d'on surten la majoria d'excursions a l'espectacular volcà Arenal, paren uns minuts a Puerto San Marcos. L'objectiu de la parada és veure les iguanes. Baixem, per tant, del petit shuttle que ens acompanya i descobrim, des d'un pont estant, just a tocar de l'establiment, una colònia de rèptils esgarrifosament sobrealimentats, i interessadament sociables. Tenim davant els nassos unes descomunals iguanes. El conductor ens convida a tirar-los 'tortitas'. Cada cop que en llença una, hi ho fa rient, tot buscant la nostra complicitat, les iguanes es mouen deleroses de cercar aquest aliment fàcil. Després, dins la botiga-restaurant, llegim en uns retalls de diari convenientment penjats en un espai ben visible, que l'amo del local 'estima' les iguanes i que està preocupat per la seva supervivència. Costa Rica fa bandera a tota hora del seu 'insobornable' respecte pel medi. Vet aquí que aquestes pobres iguanes obeses se'ns presenten com l'essència de la contradicció del país. L'ecologia convertida en marca comercial, pensada massa sovint com un passeig de circ, que es mostra seductora al flash del turista, però que difícilment va més enllà, tot evitant abordar causes més profundes. Costa Rica és un gran parc natural, diu la publicitat institucional, però també és un dels països de la zona amb una dels percentatges de deforestació anual més importants.

Nosaltres, els predicadors

Nosaltres, els predicadors. 'We're from Catalonia, Catalonia is not Spain. We have a different language... no, it's not a dialect. We have an ancient history, and incredible list of writers, scientist, musicians, artists. Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Gaudí spoke catalan. The European Union recognises our language officially. We don't want an army and some unpopular frontier police, we just want some respect. We like 'flamenco, of course' but we also like bluegrass, and some good ol' funky, if you ask me. We belive in cultural diversity, difference is not a problem. Is it a problem for you? Do you really think for a moment that we'd like to comeback to the cave, we love travelling, we speak three languages and we'd like to speak 4 or 5, whatever, bla, bla bla'. Sempre a punt, el nostre discurs. Sempre llestos per a justificar-nos, suposo que massa sovint innecessàriament. Però és que a la maleta del viatger català no hi falta mai un bon paquet de proselitisme, ben a mà. Ep, per si convé fer-lo servir.

Un país segur?

Arribem a Costa Rica després d'un vol amb Cubana de Aviación --en un Yak-42 de funest i recent record per a l'exèrcit espanyol-- que surt de Ciutat de Guatemala amb 4 hores de retard. Estem cansats. L'aeroport del país, --presentat per alguns, ben enganyosament, per cert, com la Suïssa centreamericana--, és acollidor i silenciós. És com un aeroport per error. El personal ens convida a agafar un dels taxis oficials --són els segurs, diuen, els altres millor no prendre'ls--. Al taxi, veiem un anunci que ens anirem retrobant els pròxims dies. Adverteix al visitant que la prostitució infantil va acompanyada de penes de presó, 'i que això no és broma'. Ja a la capital, San José, el personal del bulliciós alberg on ens hostatgem ens torna a avisar. A partir de les 21 hores, millor no sortir. Dos dies després, de camí cap a La Fortuna, el conductor de l'autobús alliçona els turistes recents i els convida a no perdre de vista les bosses i quasi ens obliga a situar-les, disciplinadament, damunt els nostres genolls. És curiós, perquè Costa Rica és presentada per la sovint 'tremendista' Lonely Planet com un país segur, en flagrant contrast amb les 'violacions, assessinats i salvatges robatoris' que la mateixa guia assenyala, sense gaire rigor, en referència a Guatemala. El turisme nordamericà --sempre tan preocupat per la seguretat-- té a Costa Rica un destí particularment sucós. Aquesta ansia per marcar-nos les 'rutes segures' busca tranquilitzar-nos, tot avançant-se a les nostres preguntes, però acaba inquietant-nos més. De sobte la nostra mirada es torna desconfiada. Després de passar per Los Angeles, Mèxic DF i la zona del llac Petén, a Guatemala, ens sentim, per primera vegada, amenaçats, vigilats... en perill. Costa Rica; amb els seus paisatges increïbles, la seva gent amable i somrient; no es mereix, de cap de les maneres, aquesta benvinguda 'paranòica'.

Guatemala, al descobert

(Publicat a El Punt) La tempesta Stan, que ha superat a Guatemala els estralls del molt més mediàtic huracà Mitch del 1998, ha tornat a evidenciar les debilitats d'un país que, malauradament, exemplifica com pocs les dificultats de l'Amèrica Central per millorar el seu nivell de vida. (Continuar llegint)

Un país sota el fang

(Publicat a El Punt) El fang ha tenyit les parets de les cases, amb un color que es fa omnipresent. Els pantalons i les botes dels vilatans i els voluntaris es fan irreconeixibles en pocs minuts, només de trepitjar els baixos de moltes cases o el carrer. L'entrada del poble està col·lapsada. Aquí és on paren les poques camionetes que s'aventuren a pujar al municipi des d'Antigua: la magnitud del desastre es mostra ja amb insolència. Bicicletes inservibles, portes arrencades, mobles perduts, calçat i roba esparrecats es distingeixen amb prou feina entre el fangar i no costa gaire imaginar la terrible força de les torrentades en aquests pobles, situats a les faldes dels grans volcans de la zona.
A Pastores, l'aigua va escombrar, gens sorprenentment, alguns habitacles de la gent més pobra d'un municipi principalment indígena, però per sort no hi ha hagut cap baixa mortal. [Aquí podeu llegir l'article complet]

‘Tortear’, un somriure enmig del desastre

Fa una estona que treballem a l’escola de Pastores, un dels pobles del voltant d’Antigua més afectats pel pas de la tempesta tropical Stan. Tot i que no s’han produït morts, desenes de persones han quedat sense casa. L’edifici educatiu s’ha convertit per uns dies en el centre principal de la intendència al municipi: aquí s’organitzen les brigades de voluntaris, aquí es fan les visites mèdiques, aquí es reparteix el menjar... aquí es on prenem consciència, per primera vegada, de la magnitud d’aquest desastre que –diumenge ho advertia ‘Prensa Libre’, el diari de referència al país, en un titular estremidor- ‘ja ha superat l’estela de destrucció de l’huracà Mitch’. Ens han encarregat que preparem les racions d’aliments –frijoles, farina de blat de moro, llet en pols, sopes preparades, aigua, arròs...- i que organitzem el petit magatzem que acull els carregaments enviats des d’arreu del país, però, principalment dels EUA o el Canada. Fa una estona que treballem, deia, i ho fem sota l’atenta supervisió d’un grup de joves de la població, en Michael, l’Oliver, la Karina, la Gaby. Ells decideixen, per una vegada, i, com si la senzilla sala on ens estem hagués estat tocada per una mena d’intangible justícia poètica, nosaltres, els europeus, blancs i rics, obeim, muts a la gàbia. S’acosta l’hora de dinar i a fora, escoltem unes rialles que ens sorprenen, amples i encomanadisses. Traiem el nas i descobrim la Laura, envoltada d’unes senyores que se la miren enriolades mentre li expliquen com es fan les ‘tortillas’. És l’hora de ‘tortear’, com diuen, és l’hora de preparar el dinar. Les nenes que s’han afegit al grup no entenen que una persona com la Laura, --que ara es va passant les tortitas d’una mà a l’altra, primer amb els dits, després amb el palmell— se’n surti així de malament amb aquest menjar, element imprescindible en la dieta de la zona. Elles n’aprenen de ben menudes. Una em pregunta: ‘¿No hacen tortillas allá de dónde ustedes vienen?’. Li responc que no, que nosaltres mengem pa, que som gent de blat... Ella no es dóna per vençuda. ‘¿Y porqué no plantan?’. ‘El clima es diferente' –li responc, en certa manera alleugerit. ‘La tortita llena mas que el pan’, em deixa anar. I jo em sento una mica com la Maria Antonieta recomanant al ‘seu’ poble que mengés coca, si es que no tenien pa. [Foto: Aikea & Ulli, de 2inguatemala.blogspot.com]

Missioners del segle XXI

Avui ens allunyem d’Antigua, tant i com ens ho permeten les carreteres, que no és gaire. Visitem una petita plantació de cafè i una altra de nous de macadàmia. Ens reben, en cadascuna d’elles, dos senyors californians. Primer el doctor Albert G.Thompson, un catedràtic de pedagogia retirat que ha convertit la seva jubilació en una petita plantació productora de cafè orgànic. La “Finca de los Nietos” és un projecte vital, un petit paradís sense fronteres administratives que ha permès al matrimoni construir una caseta d’estil colionial sense cap limitació: “aquí et sents lliure”, ens diu paradògicament aquest ciutat nordamericà “exiliat”. Alguns dels beneficis obtinguts per les visites turístiques van a parar a projectes per a infants i dones indígenes i en Thompson espera que els seus nets –en té 8- puguin heretar algun dia aquest petit jardí en el paradís guatemaltec. Les macadàmies, una altra història. Un exbomber –i no sabem quantes coses més- regenta aquesta plantació presentada com a ‘totalment orgància’ d’arbres d’anous de macadàmia. Una espècies originària d’Austràlia i amb una forta implantació al Hawaii i avui dia, gràcies al “gringo” amfitrió casat amb una guatemalteca i instal·lat aquí ja fa 25 anys, ja una espècie pròspera a Guatemala. De les anous, a més de vendre-les, en fan cremes miraculoses–ens insisteix que Lancome ha intentat comprar les receptes- que venen als turistes i als Estats Units. A més, ens parla d’un projecte de donació de 200.000 arbres de macadàmia a camperols indígenes de la zona, Don Lorenzo, com s’hi refereix una de les treballadores de la finca, és nascut a San Francisco i aquest sí, s’autoproclama exiliat de “gringolandia”. Del que ens diu, de moment, ens creiem el que hem vist. Marxem amb la sensació d’haver visitat un missioner del segle XXI. Ens preguntem quins seran els fruits a llarg plaç d’aquesta missió “salvadora”, de nou en territori llatinoamericà.

La ciutat fictícia?

Les fortes pluges que han sotragat una part del país fa que passem més temps del que havíem programat a Antigua. No ens queixem, nosaltres estem bé: som també aquí viatgers-turistes privilegiats, mentre els diaris recullen els ensorraments amb morts, ferits i molts afectats sense casa en petites viles rurals que envolten aquesta bonica vila guatemalteca: “la ciutat colonial més bonica del món”. Desenes d’escoles per aprendre espanyol [en la imatge, classes particulars en un dels molts cafès de la població], hostals I hotels amb encant, un formiguer de petites agències que organitzen tours per tot el país, cafès amb una amplíssima programació diària de cinema… A tot arreu, pràcticament tots som estrangers. Moltíssims joves israelians –n’hi ha tants viatjant per tot arreu que aquí trobem una agència de viatges i un bar que es diuen Shalom!-, alemanys, holandesos, alguns catalans… Som a Guatemala, però aquí els carrers s’han disfressat amb un paisatge de ciutat global ben lluny de la realitat de la major part de la població guatemalteca. Una ciutat fictícia? Nosaltres viatgem, demanem i consumim tradició adaptada pels nostres ulls occidentals que busquen colors indígenes. Uns quants, és clar, en fan negoci. Ells es quedaran aquí, sempre. I nosaltres, carregats de fotos i artesania a molt bon preu, tornarem a casa. Antigua no és més que un exemple rotund del món divers i desigual en el que vivim. I nosaltres, ens agradi o no, hi participem.

Contra-natura

La natura és voraç i perillosa, en aquesta part de món. La selva xiscla i es mostra opaca, i per caminar-hi cal anar armat amb un llarg ganivet, símbol d'aquesta lluita desigual --potser condemnada al fracàs-- que hi mantenen, des de fa segles, l'home i la dona que habiten en aquests països de mesoamèrica. Aquí el verd, omnipresent, no és el color de l'esperança. Ens expliquen que, a la zona del llac Petén, la selva està ansiosa de recuperar terreny. Famílies que marxen tan sols unes setmanes a visitar familiars en altres puntes del país, han de dedicar un parell de dies a la tornada a netejar les urpes que la vegetació ha deixat en els seus patis, horts i cases. És com si la natura volgués esborrar la seva petja. En només uns mesos la selva va engolir la ciutat llegendària de Tikal, quan els maies la van abandonar a tocar de l'any 1.000 per causes que es desconeixen.

Tot just es comença a fer de dia

El minibús passa rabent per petits llogarets, que fa estona que semblen haver despertat. Les dones, trastegen peroles amb arròs o blat de moro aguantades amb elegant equilibri damunt els seus caps; i els homes feinegen, distrets, amb el 'machete' a la mà. Gallines, cavalls i alguns porcs sembla que vigilin la carretera, disposats desordenadament en els marges. Gossos sense amo mostren les costelles i s'allunyen del sòl humit tot estirant-se amb imprudència damunt l'asfalt. L'omnipresent selva, amb el seu verd misteriós i humit, és revela com a abrumador escenari. El vermell d'algun anunci de coca-cola és l'accent de color, gens sorprenent, d'altra banda. L'últim poble que passem és particularment petit, però té tres esglesietes, dues de les quals, evangelistes. El petit poble, que ja és història als nostres ulls lleganyosos de turistes, es diu 'El Porvenir'.

Guatemala, carretera sense asfaltar

Arribem a Guatemala, cap al migdia. Hem sortit de Chetumal, la inòspita ciutat mexicana situada a la frontera amb Belize. Eren pocs minuts després de les cinc del matí. La idea és fer nit a Flores, a menys d’una hora del Parc de Tikal, on hi ha les fabuloses restes de la ciutat maia, perduda enmig de la jungla. L’autobús ens deixa a just abans del pas fronterer, que hem de passar a peu, enmig d'una certa confusió. Ens 'assalten' desenes de persones amb grans feixos de bitllets a les mans: ens ofereixen canvi i un rigor dubtós. El tipus de canvi varia constantment, i, sincerament, no ens en sortim a l'hora de trobar una estafeta oficial. Passats els preceptius controls de passaport, i després d'haver pagat la taxa de sortida de Belize i d'entrada a Guatemala, tornem a pujar a l'autobús. L'atrotinat vehicle empren la marxa, i ben aviat ens sembla que esbufega. La raó? La carretera està sense asfaltar. I a batzegades continuem així durant una hora llarga. La carretera subratlla amb insolència l'enemistat dels dos països. Guatemala i Belize mantenen amb cura velles disputes sempre oportunament utilitzades pels respectius governs... per amagar altres problemes més seriosos!

Mèxic és...

... un país a mig coure; el groc, el blau i el vermell de moltes botigues; un mural enorme i alliçonador de Diego Rivera a l'Alameda; la selva hostil i impenetrable; un 'castellà' espumós i divertit; l'ombra del gringo; el passat fals -perquè és present- de l'indígena; grans jaciments entrerrats en la vegetació; milers d'autobusos recorrent cada dia el país; una població amable, sorneguera a estones, desconcertant quasi sempre; un picant addictiu; el turisme de braçalet i el turisme de motxil·la; portades de sang i fetge i bones línies editorials, com a La Jornada; aigües de fruita i mil-i-una cerveses; internet a 10 pesos; Màrquez a les Pepsi; la samarreta galàctica del Madrid a tot arreu, tot oblidant Cortés i la seva fúria destructora; una conversa laberíntica i inacabable al voltant del zapatisme de Marcos; el ritual viu i vibrant de la 'lucha'; un 'si' que és un 'no', un 'potser' que és un 'no', també, i quasi mai un 'no' i llestos; la mirada dolorosa i lúcida de la Kahlo; una matança silenciada, el 1968; la cocacola, beguda nacional, més que el tequila?; el tequila, és clar; els mariachis desafinats; els 'fresas' de San Ángel; la dolçor de la llengua zapoteca cantada per Susana Harp; la Cucaracha, que sembla que es resisteix, encara; el cinema en versió original; el bon jazz del Zinco; un vídeoclub exemplar, a la Condesa; el Museo de Antropología, un dels grans; Viva Méjico; els peixos del Carib; el subcomandante Marcos convertit en souvenir; els mercats, centre de tot; les guies 'yankees', tan tremendistes; la 'mordida', una cultura de primer nivell (Rulfo, Paz, Fuentes, Poniatowska...) espatllada per tants esterotips injustos; tortas, tacos, caldos i tamales, però mai burritos; l'aposta discutible i discutida per nordamèrica, i l'oblit progressiu de mesoamèrica.

[Impressions d'un mes a Mèxic, a punt de deixar el país en direcció Guatemala]

Tortuges en aigües calentes

És veritat. No hi ha res com capbussar-se en aquest mar transparent, al Palancar -un dels punts estratègics pel "diving" a Cozumel- i veure nedar tortugues molt a prop teu. Ahir, per fi, vaig fer la meva primera immerssió lluny de casa. L'aigua calenta, la visibilitat cristalina, la paret de corall, les tortugues marines, els peixos de colors... I, en una de les capbussades, una corrent que ens portava sense fúria, com un balanceig. La primera, però no l'última.

La costa venuda

No ens atrevim a acostar-nos a Cancún, ja en tenim prou amb el turisme "europeu" de Playa del Carmen. Aquí, encara hi ha algun trosset petit de platja sense edificar, i els vilatans del poble i els turistes que no hi arribem amb un braçalet de "tot inclòs" encara podem acostar-nos fins a la sorra i fer un passeig trepitjant les aigües turquesa sense demanar permís al vigilant de l'hotel. L'amo del bulliciós youth hostel on hem passat la nit ens diu que la corrupció és l'explicació de tot. "Aquí, els hotelers lluitem perquè això no es converteixi en Cancún". "Que se'n vagin a construir a la selva, allà on sigui, però lluny", apunta amb una argumentació --no cal dir-ho-- certament inquietant. Quan, nosaltres europeus, li confessem la nostra preocupació --"ho estan destruint tot!"-- ell ens replica amb un somriure sorneguer: "No es preocupin tant del que ens passa aquí que vostès ja no tenen un pam de platja verge". La conversa acaba aquí. Ens hem guardat un "ja té rao, ja" i tampoc li confessem que sí, alguns dels hotelers més invisasius de la zona són precisament catalans.

L'efecte 'Venècia'

L'efecte 'Venècia' és el miraculós fenomen que omple la plaça Sant Marc de turistes i que, en canvi, els fa desaparèixer uns carrers més enllà, només en tombar una cantonada lluny del riu de persones uniformades amb bermudes, sandàlies i càmera fotogràfica ben visible. És així com, en sortir del corrent principal, --on les botigues de records barats i els establiments de menjar ràpid t'aboquen a una fonda decepció--, trobes --retrobes-- una ciutat quasi per a tu sol. Si no fos per aquest efecte, l'efecte 'Venècia', quasi ningú viatjaria. Pensàvem això aquest matí, als jaciments de la ciutat maya de Chichén Itzá, a la península del Yucatán, a Mèxic, envoltats per un corrent atabalador de turistes de 'touroperador' --sincerament, encara inèdit en aquest viatge--. Tots, els turistes, anàven ben identificats amb adhesiu i braçalet, i mostraven una particular ansietat per fer-se amb el major nombre de records al menor preu possible. Després, segurament, ja als enormes resorts de Cancún, a unes poques hores del jaciment, compararan preus i es vantaran, amb suficiència, de ser millor negociadors. Sigui com sigui, nosaltres, modestament asseguts sota l'ombra benafectora d'un arbre, emplaçats a l'altra banda de la piràmide principal, ens sorpreníem de la descomunal bellesa de la construcció... quasi en solitari. Uns centenars de metres enllà, tot era una aglomeració sorollosa i confusa.

La nostra motxil·la, tan petita, tan petita

San Juan Chamula és un dels pobles amb majoria de població indígena que envolten San Cristóbal de las Casas, la 'capital' sentimental de Chiapas. Hi fem cap en un dels petits autobusos que diàriament enllacen els dos municipis, junt amb una vintena de persones més... i una gallina. La conversa dels nostres acompanyants és animada, tot i que netament incomprensible: parlen en tzotzil. Arribats al poble, aquesta serà, majoritàriament, la llengua de relació. Aquests dies, es celebren les festes de San Mateo. El mercat --observat per alguns turistes, que a penes poden/podem fer cas de les raonables recomanacions de no fer fotos-- és particularment viu, aquest matí. La sensació d'ofec que arrosseguem des de fa uns dies esdevé aquí particularment punxant. L'olor de les paradetes, la pols del carrer sense asfaltar, la pòlvora de les celebracions que tenen lloc davant la plaça --i que ens recorden un correfoc!--, la insistència dels venedors ambulants... tot plegat ens situa en un abisme que a penes podem comprendre. Aquest és un món que s'assembla ben poc al que portem a l'esquena en les nostres motxil·les, que tot de cop ens semblen tan petites, tan petites. A l'autobús, de nou, ja de tornada, els meus ulls descobreixen la mirada serenament sostinguda d'un infant, amb la cara bruta i abillat a la manera dels Altos de Chiapas, que em mira sense mirar-me. Té uns ulls grans, que brillen, com reivindicant la incandescència d'una vella-gran cultura. No hi trobo, en aquesta mirada, ni curiositat, ni por... tampoc estic segur que sigui indiferència. No sé que és. Ras i curt.

Aquí, ara

Des de San Cristóbal de las Casas ens decidim a visitar una de les comunitats zapatistas de Chiapas, fora del control del govern mexicà. Arribem al centre administratiu d'una de les comunitats -el que es coneix com Caracol. Estem, però, força lluny de La Garrucha, on fa pocs dies s'ha aprovat la Sexta Declaracion Lacandona" i l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) ha anunciat la "Otra campaña", una mena de gira zapatista que recorrerà el país a partir de gener de 2006 en paral.lel a la campanya política per a les eleccions a Mèxic. Podem xerrar amb la "junta del buen gobierno", primer, i la comissió política, després... tots amb els preceptius passamuntanyes, que, no amaguen uns ulls amables i hospitalaris, plens de dignitat. Molt lluny de la dialèctica del ja convertit en icona internacional Subcomandante Marcos, ens expliquen el perquè de la lluita, la història de l'aixecament armat del 1994, el record i el present de la repressió militar i l'amenaça paramilitar, que, ens subratllen, no podem menystenir. També ens parlen del funcionament de les comunitats: les escoles, les clíniques, les cooperatives de dones... Ens hi hem passat tot un mati. Sortim amb una sensació estranya d'irrealitat, però també amb un sentiment d'admiració i esperança. La causa zapatista ha donat veu als que no l'havien tingut mai, això ho sabíem, però avui ho hem pogut veure de primera mà: somriures tímids i paraules tranquiles amb accents de llengues impossibles que ens parlen de lluita per la justícia, la dignitat, la igualtat. I que sobretot ens recorden la importància del dret a decidir. Un dret que, segur que amb contradiccions, es practica a les comunitats zapatistes. Avui ens han parlat del present i també del futur. Els joves que acaben els seus estudis secundaris a les comunitats s'hi queden per ensenyar als que estan aprenent. A l'horitzó, encara molt lluny, la "preparatoria", la universitat també a les comunitats. La irrealitat es converteix en alguna cosa més palpable poques hores després. A l'alberg coneixem a la Míriam, una esbojarrada estudiant mexicana de ciències polítiques de la UNAM de 19 anys que ha viscut de prop les discussions a La Garrucha com a membre d'una organització d'estudiants. Ella ens parla amb passió de la lluita zapatista i d'altres lluites indígenes que han decidit estar-ne al marge i de totes les lluites que conflueixen en les assemblees amb organitzacions i causes de tot el país, de tot el món. Ella també és el futur. Aquí, ara.

[Més informació, en aquest post publicat a Vilabep de Viatge]

La beguda dels Déus?

La coca-cola, o altres refrescos, com la fanta, la pepsi o la mirinda, tenen un lloc en molts dels rituals i maneres de fer de la medicina maya actual i són, a més, un element que trobem sorprenentment al costat d'espelmes en algunes esglésies, com la de San Juan Chamula. No és broma, no. Ens ho corrobora, després, el Museu de Medicina Maya de San Cristóbal, gestionat amb excel·lència per la Organización de Médicos Indígenas de Chiapas. Un símbol de la globalització més descarnada convertit en objecte sagrat? Aquesta idea ens torba, però és només una de les moltes coses que ens apel·len a la nostra visió tan cartesiana, aquests primers dies a Chiapas, on el Mèxic que aspira al primer món que, pretesament, és protagonista a la seva capital, es transmuda en un escenari on la cosmovisió de les cultures mesoamericanes guanya pes. Tot sembla barrejar-se, en aquestes terres: la realitat, el mite, el metge, la partera, el somni, el malson, la mort, la vida, la creu, el bruixot, les espelmes, les plantes medicionals... i enmig, la Coca-cola. La beguda dels Déus?

Verticalitat

Abans de poder escoltar el crit del governador d'Oaxaca --el rotund 'viva mexico' que congrega milions de mexicans en les principals places de les grans ciutats del país-- vam haver d'esperar prop d'una hora i mitja, palplantats, en un Zócalo on no hi cabia ni una agulla. Una orquestra de mariachis desafiava amb èxit les modes, des d'una glorieta guarnida amb banderes i bombetes dels tres colors preceptius: vet aquí: el verd, el blanc i el vermell. La culminació del 'mes patrio', --la festa del grito--, va continuar amb l'estridència insistent d'una banda de marxes militars, entre la indiferència primer, i després en mig de la creixent indignació de bona part del públic. Tot plegat anava més tard del previst, i això que a Mèxic hi ha un marge generós en els horaris. Finalment, i després de l'arribada de la 'senyorita America', que ens va regalar una tremolosa i certament desafinada versió de l'himne nacional --per cert, ens diuen, una peça composada per un català--, el governador va sortir al balcó. Alguns xiulets, però el 'viva mexico' va ser respost amb complicitat pels milers de persones que ens envoltaven. Després d'això, crits, petards i esprais d'espuma, que ens van deixar ben blancs. El ritual del 'grito', pensem ara, uns dies després, quan falten poques hores per agafar un autobús nocturn direcció Chiapas, només s'entén tenint en compte aquesta línia vertical que sembla definir la història de Mèxic. Algú crida des d'un balcó --és el poder, és clar--, que es situa damunt els caps dels ciutadans, que només responen, quan els toca, com un submís eco. La imatge lluminosa i opulent que entreveiem en les finestres del palau de govern, des de la plaça estant, ens fan pensar com les coses no canvien tant fàcilment. Cal més d'un 'grito'.

"Vas a ir a gritar?"

Passegem per una curiosa llibreria al nord del carrer Independencia, a Oaxaca. Curiosa perque la majoria dels llibres, que tracten temes de Mèxic i centre amèrica, estan en anglès. Estem a tocar d'una de les més famoses escoles d'espanyol al municipi; una de tantes, de fet; que cada any porta centenars de joves --sobretot americans-- a passar uns dies, setmanes o mesos en aquesta ciutat plena de color. No ens podem estar d'escoltar la conversa entre dues de les dependentes. "Vas a ir a gritar?", pregunta una d'elles, la més jove. "Ai, pues no se... y es que hay gritos de alegria y yo a lo mejor este año estoy por el lamento". El 16 de setembre, els mexicans celebren el Dia de la Independencia. La nit abans, es reuneixen a la placa del poble i rememoren el crit d'Hidalgo en proclamar la Independencia. Ho veurem a Oaxaca. Intentarem explicar-ho.

Emy, estrella oaxaqueña

Ens passegem pels carrers d'Oaxaca despres de deixar el sorollós, contaminat però no per això menys interessant Mèxic DF. Ens deixem temps per estar tranquils, vagarejar, prendre un cafe, llegir i assaborir els colors i les olors d'aquesta ciutat. En una d'aquestes caminades pel centre, l'Uri s'atura a fer una foto del numero 800 del carrer que duu el nom del pintor Rufino Tamayo. No l'hem vist, però algú ens observava des de la reixa estant. Es presenta: és una senyora d'una setantena d'anys, d'ulls vius i poc dòcils. 'Mi nombre es Emy', ens diu. S'ofereix a explicar-nos els misteris de la curiosa decoració del numero: dins dels zeros hi ha cares pintades i el vuit duu un peculiar serrell. I es que estem davant d'un dels mítics salons de bellesa d'Oaxaca. Mític perque ja compleix els 50 anys, pero sobretot per l'Emy (nom "artistic" de l'Emiliana). Ens explica que fa teatre des dels 8 anys, i també fotonoveles, televisió... "Que me quiten lo bailado" ens diu. Ens ensenya una foto d'un dels altars més fotografiats el Dia de Tot Sants (el celebrat Dia de los Muertos a Mèxic). Li fem una foto i després de fer-nos-la repetir perque, diu, ha quedat borrosa, ens fa prometre que li enviarem una copia. Es queda amb una única prova de la nostra promesa: un paper on diu Laura i Oriol, Badalona, Barcelona.

Diada lluny de casa

Passem la Diada a Mèxic Districte Federal. És una sensació ben estranya. Seguim a l'edició mexicana d'El País (el seu país, ja ens entenem) el culebrot que és aquest procés per tenir un nou estatut que hauria de ser tant, i que es quedarà, finalment, a les portes de tantes coses. Ens queda lluny el joc polític i trobem a faltar les converses, les tertúlies amb la gent de casa. L’11 de Setembre es commemora a l’Orfeó Català a Mèxic, un dels casals del nostre país amb més tradició i amb més força arreu del món. Potser és per això que decidim fer-hi una visita. Falten dos dies pel dia 11. Trobem una esplèndida construcció, en un dels barris més bons de la ciutat, a l'anomenada zona rosa, plena d'activitats i amb un restaurant que, ens diuen, és excel·lent. Dins podem parlar català amb una mexicana, que s'encarrega de l'administració de l'orfeó, que l'any vinent celebrarà els 100 anys de vida. Recorrem les diferents sales, on saludem catalans que es posen al dia de la premsa del país, que fan reunions, que consulten la biblioteca... És aquí on ens emocionem amb els milers de llibres llegats pel notable contingent d'exiliats que va omplir la capital de Mèxic amb la pujada al poder del dictador Franco. Ens impressiona el pes de la història, però també del present. Cada any, prop de 200 alumnes fan algun dels cursos de català oferts per l'Orfeó. Molts són mexicans que tenen la intenció d'estudiar a Catalunya, i obtenen les primeres nocions de la nostra llengua. Un bon pensament que, segur, ens ajudarà a pair aquesta Diada lluny de casa.

Riscos per a viatgers badocs

Els primers dies al Districte Federal són, certament, un xoc. Aquesta ciutat no descansa, és un formiguer de persones amunt i avall, de cotxes que toquen el clàxon i on el vianant es mou amb una dificultat sorprenent enmig d'una via pública ocupada per incomptables paradetes, i amb una vorera plena d'obstacles, forats i rajoles trencades. Tot un risc, per a nosaltres, viatgers badocs com som. L'alçada de la ciutat, situada a uns 2.400 metres, ens fa esbufegar amb rapidesa en les primeres caminades. El DF és una ciutat enorme, que, una mica com Los Angeles, posa en dubte la mateixa idea de ciutat, tal i com la coneixem. No és fàcil ni còmoda, ras i curt. A més, una injusta llegenda l'assenyala com una de les ciutats més insegures del món. I és cert, cal anar en compte. Ens n'adverteixen els amics que hi tenim, en Ferran i la Lídia, i també la guia, i també la premsa sensacionalista que ens (des)informa de desenes d'assessinats i altres barbaritats cada dia des dels taulells situats en els quioscos presents a cada cantonada. Però ens resistim a conformar-nos amb aquesta imatge. L'amic Ignasi Vidal, des de Badalona, ens ajuda en aquest procés de comprensió, i també en César Ruiz, un mexicà amb els ulls i el cor ben obert, preocupat pel seu país. Una visita al Museu d'Antropologia de Mèxic --amb un nivell museogràfic impressionant-- ens obliga a confrontar-nos a un passat enorme, però que ens és molt desconegut. En els següents dies, visitarem més museus --com el petit però molt recomanable museu del mural de Diego Rivera--, algunes llibreries, un vídeoclub completíssim i esplèndid a la Condesa, un club de jazz --el Zinco-- d'altíssim nivell... tot plegat per fer-nos veure Mèxic, més enllà del Mèxic que havíem donat per cert en baixar de l'avió, provinents de Los Angeles.

Homenatge a Calders

Un 'pesero' és una furgoneta amb ambicions de ser autobús, pintat d'un verd que a primeres sembla només esmorteït però que, després d'una mirada més justa, amb prou feina passa d'escrostonat. Aquesta mena de vehicles; amb les portes del davant i el darrera permanentment obertes i on el conductors, sempre apressats, acostumen a acompanyar el seu vertiginós trajecte amb ranxeres d'alt voltatge; fan i desfan l'enorme ciutat que és el DF, transportant milers, centenars de milers de persones cada dia. Un 'viatge' val una mitjana de 2 pesos. Circulàvem amb un d'aquests taxis col·lectius, camí del centre històric, quan un dels nostres companys de camí va fer-nos adonar; amb la pulcra educació dels mexicans --tan diferent de la nostra brusquedat--, només dos lleus tocs a l'espatlla i un 'favor' mussitat amb timidesa; que ens requerien la nostra col·laboració. Un dels viatgers, després de veure com anava de ple l'autobús, havia decidit pujar per la porta del darrera, i es disposava a passar la seva --preceptiva-- contribució a la companyia de transports. De mà en mà --passant per les nostres mans, si-- va circular una moneda de 10 pesos fins arribar al conductor. Seguidament, vuit pesos inicien el camí de retorn, fins el seu propietari. Un excercici de cooperació exemplar, que potser té fins i tot alguna cosa d'heròic. El que si que és heroic, tanmateix, el netejador de vidres de cotxes que, situat en un estratègic i bulliciós punt de l'Avenida Reforma, salta a la via, atura el trànsit amb cega velocitat i recull del terra alguna cosa que no reconeixem en primera instància: és un ocell. L'acull entre les seves mans brutes i amb un somriure salta de nou a la vorera, lluny dels cotxes. El deixa damunt un petit arbret. Somriem.

[Pere Calders va viure a Mèxic, com tants altres catalans, exiliats de la dictadura, durant 23 anys. Allà va donar vida --amb perplexitat i incomprensió, però també amb una mirada profundament humana i sàvia-- a alguns dels seus inoblidables personatges, alguns d'ells ben marcats per Mèxic]

Mèxic DF: primeres impressions

Dilluns 4 de setembre aterràvem a Mèxic DF. Una arribada fàcil gràcies al Ferran (tianenc) i el César (mexicà) que ens vénen a buscar a l'aeroport i ens eviten el xoc inicial d'entrar sols a aquesta ciutat immensa, frenètica i inacabable de vint milions d'habitants. Ens estem a casa del Ferran i la Lídia, a tocar de la plaça del Zócalo. Tot just comencem a tastar els sabors del nou país i d'una nova realitat, després d'un mes i mig d'orde, organització i primer món --tanmateix, amb sonores excepcions, com veiem aquests dies amb el desastre del Katrina--. Passejar-nos pel carrer, agafar el metro, l'autobús o els pesero és una aventura plena d'incerteses, però també de noves descobertes. És ben clar que els mexicans fan la vida al carrer: mercats de roba i menjar, paradetes de tacos, tortillas i begudes mil per tot arreu i al metro un anar i venir de venedors ambulants amb CD, moneders, llibres, carpetes... Avui fins i tot hem topat amb uns sofisticats venedors de DVD pirates que et deixen veure algunes de les millors escenes i la banda sonora, armats amb un projector de DVD portàtil a la vista de tothom.

Un mes i mig: principis, finals...

Tot just comencem una nova etapa en aquest llarg viatge. Ho noto perquè de sobte se m'instal·la una sensació estranya a l'estómac, una barreja de tristor i melangia pel que anem deixant enrera -els llocs, però sobretot la gent- i també d'emoció davant del que ha de venir i encara és desconegut. Viatjar, sigui quina sigui la fórmula, el temps i el lloc, és una via segura d'emocions intenses i aquesta és alhora la part més enriquidora, però també, en alguns moments, desconcertant de tot plegat. Un trosset de vida concentrada arrancada de la quotidianitat més previsible -tot i que també emocionant- del nostre dia a dia. Lluny de la família, dels amics, dels objectes i dels llocs coneguts cada moment compta i els dies, el temps, s'allarguen. Assaborim els moments i les sensacions de forma més intensa. De sobte, una trucada, un email... ens retornen inesperadament, encara que per uns minuts, a l'univers conegut de sempre. Llavors, ens agradaria ser a prop per xerrrar, mirar-vos als ulls, fer-vos un petó o una abraçada forta.

Últims minuts a Los Angeles

Passem l'última nit als EUA, dins el gran recinte que és l'aeroport internacional de Los Angeles, el conegut LAX, en un dels ja quasi familiars Motel 8. Ens llevem ben d'hora i després de deixar el cotxe al servei de retorn de la companyia de lloguer Budget, agafem un autobús que ens ha de portar a la nostra terminal. Una de les treballadores de l'aeroport puja al vehicle amb un pastís enorme als braços. Saluda amb bon humor el conductor i inicien una conversa efervescent, que ens fa somriure, malgrat estar massa lluny per entendre-la. Són els nostres últims minuts en aquest país, --la terra dels valents, la terra dels lliures--, i ens disposem a passar pels emprenyadors peatges de seguretat de rigor. Amigable, poderós, fàcil, innocent, còmode, perillós, contradictori, desigual, ric, pobre, culte, ignorant, influent, musical, enorme, verd, blau, groc, gris, solitari, vertiginós, boig, malversador.... i encara moltes coses més impossibles d'absorbir, assimilar i, segurament, decodificar en un mes i mig. Hi tornarem.

Un enorme llegat

Se'm fa difícil no pensar en la sòrdida realitat que Billy Wilder va mostrar-nos amb Sunset Boulevard (aquell William Holden explicant la pel·lícula, ja mort, capbussat en una piscina) mentre passegem per aquest Hollywood Boulevard, on ens topem un cop i un altre amb una munió de turistes com nosaltres, distrets i emocionats a la vegada, mentre busquen --busquem-- els noms coneguts entre els centenars d'estrelles plantades en aquest fèrtil passeig. Progressivament, anem distingint un regust agredolç a les nostres goles. No és només l'aire patèticament crepuscular retratat pel genial director, que, d'alguna manera, ja ens esperavem, és una mena de sensació de traïció, de somni venut, de falsedat desvergonyida, que ens fa pensar en las Vegas. Al cap d'una estona, però, i després de veure --i trepitjar-- els noms de Ernst Lubitsch, Charles Chaplin, Elia Kazan, Louis Amstrong, Howard Hawks, Tom Petty, Orson Welles, Aretha Franklin, Ella Fitzerald, Elvis Prestley, Susan Sarandon o Katherine Hepburn --entre molts, molts altres-- comprenem el sentit d'aquest passeig de les estrelles. Recordar-nos la rotunda i incomparable aportació del país que ens acull a la cultura del segle XX. L'endemà ens acostem a les enormes cues de vehicles per entrar a aquest parc d'atraccions maldissimulat que és Universal Studios. En fugim amb la cua entre cames per la Buddy Holly Drive, en honor al gran rocker. De sobte, m'encalça una càlida satisfacció (una autopista dedicada a Buddy Holly!!!). Llarga vida a la fàbrica de somnis!

La ciutat incomprensible

'You can travel for miles and never leave LA' (Pots viatjar durant hores i no sortir mai de Los Angeles), cantava fa uns anys la Michelle Shocked a Come a long way, una de les seves millors cançons. Los Angeles és una metròpoli enorme, que es difumina en un terreny vastíssim ocupat abans per un desert, ara, sembla, ja oblidat del tot. Un urbanisme amb una qualitat molt més irregular que el que trobem en les ciutats de l'est del país amaga un dinamisme incandescent, que batega en desenes de barris plens de sorolls i olors. LA no és una ciutat fàcil, però, no obstant, acaba seduint-nos, amb una peculiar varietat de paisatges: l'ofensiva riquesa de les mansions de Bel Air o les boutiques de Rodeo Drive; l'explosió especiada de Mèxic al carrer Broadway o a East LA; les línies suggerents del Getty Center, dalt als turons, absent a tot; l'aire tranquil de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) el cap de setmana del Labour Day; les concorregudes platges de Venice, amb surfistes àvids de velocitat; les excentricitats de Hollywood Boulevard on es concentren els turistes que costa veure en altres llocs de la ciutat; el gens turístic barri japonès amb l'inquietant record dels encara ben recents camps de concentració per a japonesos a Califòrnia en el tram final de la II Guerra Mundial; les gegantines instal·lacions de la Warner a Burbank; la serena bellesa de la catedral de Nuestra Señora de Los Angeles, ideada per Rafael Moneo; el creuament d'autopistes dins la malla urbana; la mediàtica però encara espectacular arquitectura de Frank Ghery al Walt Disney Auditorium; la desesperança incrustada dels veïnats negres --on a South West va esclatar la revolta pels fets de Rodney King, saldada amb més de cinquanta morts-- o aquest barri transversal que a les ciutats americanes --i cada cop més, també a les europees--, queda conformat per invisible multitud de persones sense llar. Tot això és LA, una metròpoli enorme, que no sabem descodificar --i així, malgrat el seu dinamisme i capacitat d'atracció, se'ns revela incomprensible--, perquè no podem distingir-hi allò que fa una ciutat als nostres ulls: això és, la possibilitat, excercida diàriament, de descobrir i redescobrir els secrets rera el ciment tot fent una bona passejada. Ep, sense cotxe!

L'huracà des de LA

Aterrats a Los Angeles (LA) seguim pels diaris i Internet la devastadora petja de l'huracà Katrina. Impressionats, però potser fins i tot menys impactats que els que ho seguiu des de casa. No veiem la TV, el mitjà més efectiu per entendre el dramatisme del moment, però ens fem una idea de la situació a través dels extensos reportatges diaris del rotatius nordamericans en què no només hi trobem relats sobre desesperació, crítica a la lenta i desconcertant actuació del govern, sinó també sobre el paper de la professió de periodista en situacions com aquestes i la necessitat de recuperar el periodisme pur: explicar el que passa tal i com ho veiem (en aquest enllaç, trobareu un extens llistat de recursos a la xarxa). Avui, comprant en un super, ens han demanat si volíem contribuir a la campanya d'ajuda per l'huracà afegint un dolar a la nostra compra i hem llegit a la porta d'una església una crida a la pregària pels damnificats.

[Per cert, que en Randy Newman, amb la seva cançó Louisiana 1927, publicada al 1974 dins 'Good Ol' Boys', sembla que es va avançar als esdeveniments. És increïble la seva lucidesa premonitòria. Aquí podeu llegir la lletra]

Barcelona com a 'marca'

Missioners catalans van tenir un paper important en els primers anys de l''ocupació' europea del territori que ben aviat s'havia de conèxier com a Califòrnia. A la molt recomanable missió de Santa Barbara trobem cognoms com Serra o Ripoll, en els petits textos que acompanyen la visita. Uns segles després, altres catalans van contribuir al naixement i consolidació d'un altre territori, aquest menys plausible, i només visible través de les misterioses arts d'un cinematògraf. El músic Xavier Cugat o el director de fotografia Néstor Almendros van ser -i són, en certa manera- noms importants a Hollywood, on dormim aquests dies. A més, a Califòrnia, ens diuen, hi ha una creixent i ben dinàmica comunitat catalana, relacionada amb l'auge de la producció vinícola. Però tot això queda a l'ombra de la rotunda projecció que la nostra capital, Barcelona, guanya; al marge del futbol, naturalment; cada dia que passa. Ho hem vist remenant en els apartats de viatges de desenes de llibreries -hi ha moltíssimes guies dedicades a la capital de Catalunya-, però també ho hem pogut observar tot fixant-nos en la manera com una marca com Custo té cura de recordar la procedència 'made in Barcelona' dels seus productes. Les samarretes Custo, com les Camper, i alguns objectes amb dibuixos -aquí també!!!- de Jordi Labanda, es poden comprar en les botigues més 'hipsters' de les capitals nordamericanes. Sigui com sigui, el que ens sobta de veritat és trobar, a la selecta Thrift Promenade de Santa Monica, l'anunci de la propera inauguració d'una botiga Mango. Barcelona destaca en el logotip de la marca, i figura en lletres ben grans en tota la tanca publicitària. Barcelona ven, Barcelona està de moda... i tot això deu ser bo, si la bossa sona. Amb una ciutat -la nostra- col·lapsada de turistes i amb una preocupant tendència a una empobrida 'tematització', potser caldria que ens hi pensessim una mica, més enllà del cofoisme. Està clar que això, no obstant, és tota una altra història.

Tonyina sostenible a California

La costa oest de San Francisco fins a San Luis Obispo ens deixa sense paraules. Les ones del Pacífic es trenquen sobre altíssims penyassegats verges amb petites cales de sorra només aptes per surfistes. Però el millor és tot el que no es veu. Ens ho ensenyena l'Aquari de Monterrey, diuen que un dels més importants de Estats Units i del món. A nosaltres ens impressiona de debò. Enganxat al litoral, hi veiem una concentració de la fauna i la flora d'aquesta part de la costa nordamericana: lleons marins, foques, taurons, mil i una meduses, boscos submarins, algues de colors i tamanys extratrerrestres i tonyines immenses. L'aquari no només ensenya, també explica, educa i consciencia. Mentre veiem que donen de menjar a les tonyines, taurons i tortuges, l'speaker -sempre hi ha un speaker, això és Amèrica!- no només es fixa en la rapidesa de les tonyines alhora d'enganxar les sardines, sinó que aprofita per explicar-nos els perills de la pesca intensiva d'aquest peix tant conegut i preuat a tot el món. Ens ho explica amb pèls i senyals i un cop acabada l'exhibició ens reparteixen uns paperets on es diu quin és el peix que has de menjar per consumir de forma responsable i quin has d'evitar. I no només això, just al sortir de la sala, ens topem amb una paradeta muntada pel mateix aquari amb algunes de les llaunes de tonyina que et pots trobar en qualsevol supermercat dels Estats Units. Allà mateix t'informen de quines marques són respectuoses i quines no ho són. Us imagineu a l'Aquari de Barcelona una paradeta amb un senyor que t'adverteixi que millor no compris tonyina Isabel o Cuca -per posar un exemple- perquè no són sostenibles? Nosaltres ens ho imaginem... somniar és gratis i sostenible. Si voleu més informació, doneu un cop d'ull aquí.

Sean Penn a l'Iran

Descobrim que Sean Penn viu a la Bay Area poc després de començar a llegir una sèrie de cròniques escrites per l'actor a arrel d'una curta estada a l'Iran al mes de juny. Pen es vesteix de periodista per descobrir al lector del San Francisco Chronicle una altra cara d'aquest país amenaçat pel govern de Bush. L'actor activista guanyador d'oscars, tot i que per a alguns mai no deixarà de ser l'exmarit de Madonna, ens explica algunes experiències amb polítics reformistes, activistes a favor dels drets de les dones, adolescents i joves admiradors de les seves pel·lícules -especialment 21 grams, que com ell mateix recorda té un gran contingut de sexe i violència- i, en general, tot allò que els mitjans de comunicació majoritaris mai no ensenyen en les hores de màxima audiència a les televisions dels Estats Units. En definitiva, tot el que hi ha més enllà de la imatge d'un país islamista-fonamentalista-radical. Encara més que les històries que viu en primera persona i les reflexions sobre el país se'ns queden gravats els últims paràgrafs escrits des de casa seva. Pen veu des del sofà de casa com la CNN retransmet en directe una notícia sobre la seva visita a Teheran. De fet, el que estan explicant és que encara és a Teheran, seguit d'alguns comentaris afegits de la presentadora sobre el suposat activisme antiamericà de l'actor, només pel fet de mosatrar-se crític amb el seu govern. "Com puc confiar en els mijtans del meu país, si menteixen sobre una cosa tant senzilla com el fet de que estic a Teheran, quan ja sóc al sofà de casa", escriu l'actor.

Ciutadans sense fils

San Francisco no pot confiar en el seu pes demogràfic --700.000 habitants en 120 quilòmetres quadrats-- per mantenir el seu intocable estatus de ciutat pionera. Frisco es manté, encara avui, com una mena de miracle, gràcies a la singular inventiva d'una orgullosa estirp del 'nosaltres podem'. La ciutat ha renascut de diversos terratrèmols, i ha sabut mantenir la flama, sinó amb valentia, si amb una certa dignitat, dels guanys de les revoltes dels seixanta. Fa uns pocs anys, va viure meravellada la sideral pujada de les dot.com, però va saber-ne pair fracàs. Disposa de dues universitats de gran prestigi, les antagòniques –o potser no tant- Berkeley i Stanford, i té una massa crítica molt activa, que es reuneix, lluny de les penoses concessions per als turistes del Fisherman's Wharf, en els centenars de petits cafès de barris tan sincers com Mission, Hayes Valley, Richmond o el Castro. A hores d'ara, el seu alcalde guanya projecció: Gavin Newsom sona com el candidat demòcrata que ha de derrotar Arnold Swarzenaguer, juntament amb un llistat de noms on destaquen (that's enterteinment, folks!) Steve Jobs (ànima d'Apple) i Robin Williams. Un dels últims projectes apuntats per Newman és l'activació d'una gran xarxa d'internet sense fils a tota la ciutat que podria gestionar una mena d'organisme públic. La xarxa de wifi és accessible avui a totes les biblioteques i centres culturals de la ciutat i en la major part de cafès (en alguns mitjançant subscripció als serveis d'una gran operadora) en d'altres de forma gratuïta. La nova xarxa, però, seria accessible a tot arreu i permetria, connectar-se a un gran ample de banda amb preus molt accessibles. Una ciutat sense fils, on els seus ciutadans guanyen oportunitats per pensar i reflexionar, amb una porta més oberta a les noves tecnologies, i esdevenen, sense fils, més difícils de manipular pel titellaire de torn.

Músics sense xarxa

Alejandro Escovedo està preparant un nou disc, produït per John Cale (co-líder de la Velvet Underground, juntament amb Lou Reed), però al 12 Galaxies, club de songwriters (cantautors) ubicat en l'efervescent cor del barri de Mission, l'intèrpret texà (escollit com a músic més significatiu dels noranta per la prestigiosa revista No Depression) va voler donar les gràcies al públic i als artistes pel suport rebut durant la greu malaltia que el va tenir apartat dels escenaris els últims dos anys. Aquesta és la primera gira que Escovedo fa després de caure malalt. Amb una llarga i elogiada carrera a les espatlles, que arrela en l'escena punk de Los Angeles i acaba com a sàvia icona de la roots music nordamericana, Escovedo va viure el que molts músics --bé, i molts treballadors-- pateixen quan no poden treballar i no tenen una assegurança mèdica que els cobreixi les espatlles. La seva història no és gaire diferent de la de Victòria Williams -que va fundar, ara farà deu anys, el moviment Sweet Relief, precisament per ajudar músics malalts-, però tampoc de la de centenars de músics menys coneguts que, als EUA, el país de la música en directe, es queden a un pas de la pobresa quan es queden sense la feina. Ho hem vist a San Francisco en almenys dues botigues de discos: cartells desesperats que adverteixen la parròquia de l'accident del guitarrista d'una banda de l'àrea i demanen aportacions, per petites que siguin, per pagar el tractament.

Import/export

Al flamant nou mercat --dedicat a productes ecològics- emplaçat al Ferry Building, al downtown San Francisco, hi ha diverses botigues on el modern disseny gràfic dels rètols i les cartes es combina admirablement amb la seductora disposició dels productes: disfrutem especialment amb la immersió de vermells que ens regala una inacabable parada de tomàquets, que té ben encaparrats un parell de japonesos. Les amables atencions dels botiguers, abillats a la manera d’un cambrer en l’últim restaurant de moda a Barcelona, ens fan adonar que no ens trobem en la versió nordamericana de la fira de l’Arrop, sinó en un espai gourmet de primera categoria... això si, amb un si més no sorprenent, accent verd. És en aquest escenari en el qual ens aventurem en un establiment dedicat als vins. La producció californiana hi destaca, naturalment, però també hi ha una breu però significativa selecció internacional. Hi trobem vins catalans... etiquetats en català. No ens sembla que la llengua hagi estat un fre a la importació. Ben mirat, les etiquetes dels vins exposats proven una curiosa diversitat lingüística, que és més un valor que una desaventatge. Sortim de la botiga amb la lliçó apresa: l'etiquetatge en la nostra llengua no és un problema.

Detectors de bombes

Un dibuix esquemàtic de dos ulls i un missatge rotund, de sinistra poesia: detectors de bombes. Aquest és el cartell de la campanya que el Bart, la companyia de trens de la bay area, a Califòrnia, ha encetat fa només unes setmanes, no sense una certa --i ben comprensible!-- polèmica. Hem trobat missatges similars a la resta de transport públic de SF i també a Chicago, on uns cartells menys inquietants et diuen ’si veus alguna cosa, digues alguna cosa’. Hi ha una sensibilització lògica pels fets de Madrid, i més recentment, de Londres (on tenen en marxa una campanya molt similar). Aquests cartells ens conviden gens dissimuladament a fer de policies, a espiar i a observar comportaments estranys --per cert, què és un comportament estrany?--, tot pensant a tota hora en aquells que posen els artefactes, els quals, tota vegada, semblen haver-se fet amos de la nostra mirada. No sé si aquesta és l’autèntica victòria dels senyors que fan explosionar avions, trens i autobusos.

Olivetti, 1967

Aquest disseny de l’italià Ettore Sottsass per a la casa Olivetti destaca en l’apartat dedicat al disseny industrial del Museu d’Art Contemporani de San Francisco, el flamant SFMOMA. Es dóna el cas que va ser la primera màquina d’escriure que vaig veure a casa, amb la qual vaig aprendre mecanografia i vaig escriure els primers treballs d’escola, abans que un digne ordinador IBM el substituís quan feia segon de BUP. Sigui com sigui, el retrobament em fa pensar en la facilitat -gens casual- amb la qual els nordamericans combinen el gran art de Renoir o de Hooper amb les aportacions quasi anònimes dels dissenyadors, enginyers o artesans. Ho hem vist al MOMA de Nova York, a l’Art Institute of Chicago i ara a SF; on trobem galeries específiques dedicades a mostrar mobles, llums o telèfons... que expliquen, a la seva manera, un moment en un país, talment com ho pot fer un quadre. La fascinació per la novetat, la cerca audaç de l’invent, la innocent mirada davant l’avenç científic caracteritzen aquest país i els seus habitants, i també els seus museus. La gent del pop art en va fer una lectura ben divertida. No és la sopa Campbell distorsionada per Warhol el lúcid recordatori que tot pot ser art, fins i tot una etiqueta comercial? Aquesta màquina d’escriure i la seva caixa protectora, d’un entusiasta vermell, no necessiten de la interpretació de cap artista. Té sentit en si mateixa i m’emociona tant com els Miró o els Picasso fruits uns pocs minuts abans.

“Carrr wiz bezrrum insaiddd”

Mentre passem vint dies a San Francisco aprofito per fer unes classes d’anglès. Dues setmanes superintensives, que si més no em serviran per consolidar les millores que estic començant a notar en el temps que soc aquí. Després de provar amb una temptadora oferta de “free english classes” i compartir classe amb un petit grupet de senyors i senyores russos que es pensaven que un “personal trainer” (un entrenador personal) era un “carrr wiz bezrrum insaiddd” (vaja, que ho confonien amb una autocaravana), vaig decidir invertir uns pocs dolars en una cosa més profitosa. I estic prou contenta. La professora té una capacitat al·lucinant de motivació i tothom hi posa moltes ganes. Hi ha estudiants asiatics, però també d’altres joves establerts al país o amb ganes de quedar-s'hi. El més interessant són les converses que de cop ens apropen i de sobte ens col·loquen a milers de milles o quilòmetres de distància. Us ho imagineu? Una catalana, una ucraniana, algunes japoneses i xinesos, dos brasilers, una noia d’Alemanya i una altra del Perú que sembla que vingui de Miami (diria que te algunes coses operades) parlant d'intel.ligencia emocional! El meu company de treball en grup és en Takahiro, un noi japonès que es dedica a la informàtica i que, com no podia ser d’una altra manera, el segon dia ja em va preguntar si jo acostumo a fer la “siesta”. (pendent de revisio d'accents)

Els temps estan... canviant

Disfrutem amb els temes intensos, d’alta volada poètica, que Jay Farrar, líder de Son Volt, extreu de la seva guitarra acústica. Farrar presenta el seu nou disc, Okemah and the Melody of Riot (Warner Legacy) en una concorreguda actuació ‘unplugged’ a la llibreria Borders, a tocar de Union Square. Als retrats sense calendari propis de la ‘factoria’ Farrar s’han afegit ara les notes d’urgència d’una realitat que crema. Les crítiques reflexions sobre la política exterior dels EUA i els preocupats apunts sobre la crisi democràtica de país caracteritzen l’última obra dels Son Volt. Farrar és un dels molts artistes que han convertit les seves últimes obres en autèntics tractats de política.Certament, els EUA atravessen avui un camí incert, que omple el món de sang i preocupació. Aquesta agenda alllarga una ombra terrible també en els afers interns i, en especial, en el respecte dels drets civils en un país que ens ha donat grans lliçons pel que fa a les llibertats ciutadanes. Són molts els americans que ens han preguntat -a vegades així, directament, mentre esperàvem l’autobús...- què en pensàvem del seu país, tot expressant-nos, tot seguit, el seu descontentament, ben sovint amb una dignitat cívica que ens ha sorprès. Arreu de San Francisco, però també a Chicago, hem trobat pintades i cartells contra Bush i la seva agenda. No obstant, ens quedem amb una frase pintada en una paret de l’històrica Citylights Bookstore -punt de trobada de la Beat Generation, als seixanta i on el Dylan dels ‘times they’re a changing’ acsotumava a treure el nas quan era a Frisco-: ‘books not bombs’. Així de senzill. Així de clar.

Fog heaven!

Així obre el San Francisco Chronicle la portada del 18 d’agost. Una referència clara i explicita a la boira que plana de forma rotunda sobre la ciutat a determinades zones i hores del dia. De fet, les temperatures tampoc no son normals. Nosaltres ja ens hi hem acostumat, anem ben abrigats i a casa de nit posem la calefacció com si estiguessim al mes de novembre a Morera. Diuen que aquesta setmana les temperatures a San Francisco han sigut fins i tot més baixes que a la ciutat d’Anchorage a Alaska! En tot cas, tampoc no és una novetat. El mateix rotatiu ens recorda algunes cites de personatges coneguts, com de l’autor del Falcó Maltès, Dashell Hammet, que es referia a l’espessor de la boira de San Francisco comparant-la amb la d’un feix de llana d’ovella. I tampoc no s’oblida de la frase que més hem sentit des de que som aquí: “El pitjor hivern que he passat mai és un estiu a San Francisco”. Tothom diu que l’autor va ser Mark Twain, però el Chronicle s’encarrega d’aclarir que aquesta és, de fet, una de les millors frases que Twain mai no va dir…

Els superherois del comerç

Huge, double, extra, big, sophisticated, convenient, grande, tall, jumbo, ready-made, hot, iced, deep, delicious, famous, historic, brutal, satisfaying, invigorating, experience, high-quality, precious, honest, well-known, fresh, home-style, fast, quick, silent... sembla impossible tenir un negoci o un producte i obviar el que ens sembla una profundíssima cultura del màrqueting quotidià.

Land of the brave

Em rento les mans en el lavabo del cinema on hem disfrutat amb l'excel·lent 'Broken Flowers', de Jim Jarmush, i s'incorpora al meu costat un subjecte d'uns cinquanta anys. Vesteix a l'americana, és a dir, amb roba còmoda, una talla per sobre els nostres estàndards, i amb un gust capritxós en l'elecció de colors. Forma part de la sofisticada mescla de 'sanfraciscoans' que hem trobat a l'Embarcadero, un cinema especialitzat en pel·lícules independents, al Financial District. L'observo discretament i veig com, després d'eixugar-se, es mira el mirall i contrau la cara tot conjurant un gest de ferocitat sorprenent. És un tic? Una superstició? Un ritual secret i personal de lluita, previ a una cita d'amor? Sigui com sigui, em ve al cap un dels consells que el servei Nacional de Parcs dels EUA dóna als seus visitants en el cas que es trobin amb una bèstia salvatge: gesticuleu amb força, crideu, llenceu pedres per espantar-la i si això no funciona... lluiteu! Un consell del tot impensable, des de la nostra perspectiva, però que aquí sembla tenir tot el sentit. 'Land of the brave' (terra de valents), diu l'himne dels Estats Units.

El problema dels residus

... és de tal magnitud que no hem pogut resistir-nos a fer aquesta fotografia del petit cafè on ens han servit dos esplèndids double shot espressos (de la casa Lavazza, per si algú s'ho pregunta) en tasses de veritat. Portem 25 dies als EUA i fins ara tots els cafès els hem hagut de degustar en vasos de plàstic, molt pràctics, segur, però també ben poc suggerents i, de totes totes, gens responsables ambientalment.

Etapes

Encara no fa ni un mes que hem començat aquest llarg viatge i tenim la sensació que el principi ja ens queda molt lluny. Han estat uns dies molt intensos, des dels primers contactes amb Chicago, passant per Wisconsin, Las Vegas, Death Valley, Yosemite.... Un inici de ruta força acompanyats: amb en Pep, la Teresa i la Sara, amb la Clara i l’Oriol, la Meri i en Xavi i encara que només per unes hores per la Silvye i en Leaven que ens van fer més fàcil l’arribada a San Francisco, primer a casa seva a Palo Alto (ells estudien a Stanford) i després a Cabrillo Street, a San Francisco. Aterrats aquí, però, ens hem d’adaptar a un altre ritme. Ens hi quedarem encara uns quinze dies més i mentrestant comencem a planificar una nova fase de la ruta. En les poques nits que hem fet a casa l'Eva, que ens lloga una habitació, hem dormit un mínim de vuit hores cada dia i tot i això ens notem cansats. Diria que el canvi de temperatura, més fred, també hi ha contribuït. Mentre gaudim de les comoditats de la nostra llar en aquesta ciutat i de la gran oferta cultural que ja comencem a tastar, som conscients que hem tancat una primera etapa. Després vindra una bona passejada per la costa oest fins Los Ángeles i a primers de setembre, cap a Mèxic. I tornarà la calor, una altra vegada.

La ironia ho va espatllar tot...

El creuament dels carrers Height and Ashbury és la intersecció més famosa de San Francisco. Aquest va ser un dels centres; sinó el centre, directament; de l'explosió del flower power entre el 67 i el 69. En arribar-hi, el primer que veiem és una mena de ninot de felpa amb la reconeixible figura de Jerry Garcia, el rocker més famós de fricso, mort el 95 i un dels grans símbols de la cultura hippie i la contracultura nordamericana, amb els seus memorables Grateful Dead. Mala senyal. Una altra icona de passada per la 'trituradora' del màrqueting del sistema? Ben aviat veurem, sortosament, que les coses són un pèl més complicades. Al vell barri hippy hi ha turistes satisfets de recórrer l'epidermis de la ciutat, però també llibreries excel·lents (l'Anarkist library, té un gran televisor destrossat presidint el seu aparador principal), mercats de menjar ecològics ben assortits i amb preus molt interessants i molt recomanables botigues de discos. A l'Amoeba disfrutem amb l'actuació d'Aimee Mann, que presenta nou disc. A l'acabar, ens tempten el sons mal dits llatins (perquè són literalment afroamericans) del Cha Cha, un restaurant cubà. El preu, molt ajustat, no ens ho indica, però ens trobem en un dels locals de moda de la ciutat. A penes 10 taules i una decoració càlida i un ambient efervescent. Ens contagiem d'una eufòria lleugerament esnob en només 20 minuts. Abans de sortir, però, ens fixem en la samarreta d'un dels comensals: irony ruined everything. Em quedo pensarós i em torna al cap el ninot amb la figura de Jerry Garcia. Amb un somriure un pèl amarg abandonem el barri, tot agafant l'autobús 72.

Excentriamèrica

Fem una parada tècnica a Modesto, Califòrnia. En menys d'una hora, aquesta ciutat, on va estudiar Georges Lucas, ens oferex dos bons exemples de l'excentricitat nordamericana. Visitem al museu local, on destaca una exposició de nines 'Nancys' dels anys 40. Més tard, dinem al A&M, un curiós local on les cambreres serveixen en patins. És l'única petja que queda d'American Graffiti, la pel·lícula amb la qual el Lucas 'pre-guerra de les galàxies' passava comptes amb la seva ciutat natal. Al museu local, on hi ha lloc per exposar les inquietants nines infantils, no es troba ni una sola menció a Lucas, el fill més famós del municipi...

Ossos a Yosemite

Segon dia a Yosemite. Després d’una excursió acalorada amb banyet regenerador al riu gelat ens espera una tenda-cabana senzilla però equipada al mig del parc per passar la nit. Tot és ple de senyals que adverteixen amb lletra grossa de la proximitat dels ossos. El menjar ha d’estar ben guardat en uns armaris metàl·lics amb tancament de seguretat I abans d’assignar-nos lloc ens fan signar un paper que ens compromet a seguir totes les recomanacions I obligacions per evitar que ens trobem un d’aquests animals fascinants (almenys, per nosaltres) dins del cotxe tot empassant-se un pot de xampú. Tot està ben documentat amb fotografies ben explícites I alguns reportatges de televisió. Nosaltres fem cas a tot. Abans de sopar, mentre els nostres veïns americans encenen fogueres per cuinar o simplement pel gust de tenir-les enceses, ens acostem al riu que hi ha a 2 minuts de la nostra tenda. S’està fent fosc, l’aigua està gelada, però ens hi tornem a posar. Ja som fora I a l’altra banda del riu apareixen una ossa seguida de dos petits cadells. Som els primers a veure’ls. I per sort tenim la càmera a ma. De seguida, comencen a aparèixer com d’entre les pedres tot de nens envalentonats per l’aparició dels ossos. Els animals creuen el riu i es tornen a endinsar al bosc. Mentre encara no hem pogut tancar la boca una senyora ens diu: són molt perillosos, la mare intentarà protegir els seus cadells I pot arribar a matar. Mira que són exagerats… o potser no tant?

El vall de la mort

Recorrem dalt del cotxe el Death Valley, on s’assoleixen temperatures tan extremes que el departament d’interior del govern federal dels EUA té en marxa un protocol d’emergència a dreta llei per si el cotxe fa pana. El pasiatge és virtuosament inòspit. Ben aviat comencem a disfrutar amb la successió d’ocres d’aquestes terres inertes aprentment. Els matisos del desert, que forma el parc natural més gran del país després d’Alaska, acompanyen el nostre viatge, de Nevada a Califòrnia, durant almenys 3 hores.

Paisatges de 'peli'

Els EUA són una llarga carretera que ens regala paisatges que ens semblen d’una altra realitat. Els enginyers del cinema es van haver d’inventar el cinemascope per encabir-hi tanta grandesa.

Els colors del silenci

Després de la llum i els colors encegadors i desesperats de Las Vegas, el paisatge impossible i quasi oníric del Grand Canyon ens ajuda a recuperar-nos de cop. Si aconsegueixes quedar-te sol en un dels miradors, encara que sigui uns segons, el silenci s’imposa i fa créixer el dramatisme de les formes que encara avui meravellen i intriguen als geòlegs més entesos. De moment, els colors vermells de la posta de sol és la nostra millor foto.

Aniversaris a distancia

Avui lluny de casa, un petó molt fort pel papa: felicitats. I no pateixis: tot va bé, tot va mooolt bé. I amb uns quants anys menys I el mateix dia, s’incorpora a la felicitat dels aniversaris el meu nebot preferit, en Pol és clar. Avui fa un any. Una abraçada pels tres. (Laura)

Recordant Ani Difranco

La nostra última nit a Chicago la dormim en un motel que podria ser qualsevol hotel (com el coffeeshop de la cançó de l'Ani Difranco), situat al carrer 76 i envoltat de Subways, Dunkin' Dougnuts, Mac Donald's, Pizza Huts i altres porqueries. L'endemà ens dirigim a l'aeroport, tenint cura de no passar-nos els números de les avingudes i els carrers, que també podrien ser 'qualsevol carrer'. Al Midway, agafem un avió que ens porta a un immens 'hub' de comunicacions, al desert de Colorado, a unes milles de Denver. Hi retrobem un paisatge poc sorprenent, és un paisatge que trobem a cada ciutat americana: de nou, un enfilall esgotador de subways, Mac Donald's, Pizza huts, que alleugereixen l'espera als viatgers. Finalment, i després de canviar les busques del rellotge dues vegades, arribem a las Vegas. Des de la finestra de l'habitació veiem una Piràmide d'Egipte, l'Empire State, la Torre Eiffel, el casino de Montecarlo, un palau de les Mil-i-una nits, i el recargolament infantil d'un castell mediaval, que és, de fet, el lloc on ens allotjem. Tanmateix, aquesta ciutat és com cap altra... tot i que aspira a ser moltes ciutats.

Cementiris a Wisconsin

Són cementiris sense tàpia, com sembla que no poden ser els cementiris. Te'ls trobes mentre passeges, o del cotxe estant, a tocar d'un main street, ben al costat de cases plenes de vida. Podríem dir, per tant, que són elocuent lliçó que ens convida a contemplar amb valentia -sense amagar-la ni negar-la- el nostre ràpid trànsit per aquesta vida. Entre una gespa diligentment cuidada, d'un verd confiat, les làpides heterogenies sobresurten del terra mateix. Un paisatge desigual, però evocador, que convida a la mirada, al passeig, a la reflexió. Banderes americanes arreu, com sempre; flors fresques, figuretes diverses, missatges plens d'amor, fragments de cançons... i un sentit de la religió que, sense buscar tres peus al gat, aquesta tarda se'ns mostra profund, viu, ben allunyat del nostre cinisme.

Super 8

Potser quan els joves estudiants que van impulsar el primer hotel Super 8 no pensaven que acabaríen creant 6.000 'caixes' idèntiques, disperses arreu del territori nordamericà, amb eficaç garantia d'impersonalitat i, si se'ns permet, d'atemporalitat. Ho deia en Prince, i recentment ens ho recordava l'esplèndida Dayna Kurtz, hi ha una mena de joia en la repetició...

Patriotisme

El pacte que va fer néixer aquest país és recent (i reeixit). Aquesta proximitat manté la flama d'una ingenuïtat captivadora. El patriotisme nordamericà és per això mateix un sentiment difícil d'entendre per un europeu. Aquestes banderes que trobem i retrobem (un cop i un altre) en cases, cotxes, samarretes, focs artificials, estels, galetes, pastissos... són impensables al nostre país, perquè responen a un sentiment sincer, popular. Il·luminat encara per la força dels pioners, té una humanitat captivadora, però també una terrible capacitat destructora, capaç de produir resultats deplorables. Per cert, ben lluny d'aquest (reivindicable) pacte que va fer néixer aquest país.

Els forats del somni

Ens allunyem de l'espès i abrumador downtown de Chicago i se'ns mostra per primera vegada un paisatge que retrobarem incomptables vegades: la ciutat es desfà progressivament en un tramat urbà que perd qualitat progressivament. Aquí el cotxe és imprescindible del tot. Farmàcies, bancs, supermercats... tot accessible per al cotxe, inaccessible per al ciutadà. Aquesta és la vertadera ciutat nordamericana on es combinen amb una facilitat que sorprèn els nostres ulls educats en l'estat del benestar, la gespa i les banderes dels barris benestants amb els solars bruts i abandonats dels barris més deprimits, aquest corprenedor 'southside' de Chicago que ara contemplen els nostres ulls. Sota cartells publicitaris que mostren anuncis d'altres temporades, veiem desenes de ciutadans negres, que van d'un lloc a l'altre. No figuren en cap agenda política. Són els forats del somni.

Un concert per uns quants

Disfrutar d’un concert a la gespa del Millenium Park al Jay Pritzker Pavilion (de Frank Gehry) et fa venir ganes de quedar-te a viure a Chicago. Una imatge de gent tranquila amb estudiats pícnics fets de copes de vi, amanides i alguns equivalents a les nostres truites de patates et fan pensar que així de plàcida és la vida en aquesta ciutat. És, si més no, una imatge certa –és la realitat d’avui, d’ara, d’aquest moment- però també enganyosa. Tots som ciutadans blancs, la majoria de mitjana edat i un nivell socioeconòmic similar. On són la resta? On s’amaguen els ciutadans afroamericans que omplen els barris on hem esperat l’autobús aquest matí? És com si una línia invisible, un codi secret n’hagi acollit a uns quants i n’hagi exlós uns altres. El magnífic concert de The Three Broadway Divas amb coneguts temes de musicals de Broadway (Cats, Hair, Evita…) és gratuït. Es veu, però, que amb això non n’hi ha prou perquè el parc es converteixi en un mirall real de la ciutat de Chicago.

Public (Chicago) Cultural Center

Plou i ens refugiem al Chicago Cultural Center. Ben col·locat al costat del Millenium Park, en una zona molt cèntrica de la ciutat, és perfecte per passar un matí o una tarda tranquil, refrigerat (un pèl massa)... i gratis. Just en una de les entrades principals d'aquest equipament públic -públic de debò- hi ha una oficina d'informació turística i, al hall, un cafè on serveixen expressos (single or double shot / curt o llarg, s'entén) boníssims i orgànics com tota la resta de begudes i menjars. "One cafe au lait, please" "Which kind of milk do you want?" Quina llet vull? Doncs, ja que hi som, que sigui de soja. Això si que ho paguem, però tant si consumim com si no el centre té connexió a Internet i una sala immensa amb moqueta i un munt de gent esperant que deixi de ploure o baixi la calor. Ara mateix: una familia de turistes americans fent-se fotos i massatges improvisats per fer passar el cansament, un senyor gran de cabells blancs i ben vestit llegint la premsa, un grup d'encorbatats fent una reunió de negocis, set o vuit joves treballadors del centre berenant i fent repàs de la jornada i una madam sense sostre amb un monyo canós i gairebé esculpit que ja fa dies que sembla que llegeix la mateixa pàgina del diari d'abans d'ahir. Ella també busca refugi lluny del carrer. El hall és només una possibilitat; encara tens algunes sales d'exposicions que van de punta a punta de la planta baixa de l'edifici. Aquí, asseguts, no som només turistes, sinó una de les peces del mosaic que un dia com avui ofereix la ciutat de Chicago.

Melting pot

Greek Star, Danske Pioner (atenció, publicat des del 1872), Magyer Elet, Glasnit, Chicago Shimpo, Fra Noi, Chicano Weekley, Jewish Post and Opinion, Lithuanian Drangus, La Raza, Moscow news, Serbvian Struggle, Irish Americna News, India Abroad, Wochen-Post... alguns d'ells diaris, la major part, però, setmanaris, que es publiquen a Chicago i que mostren el dinamisme de la població 'immigrada' a la capital d'Illinois. Algunes de les publicacions són en anglès, però n'hi ha moltes en llengües tan 'petites' com la danesa o la lituana. En tot cas, tots aquests mitjans es poden consultar a la Chicaco Public Library, un edifici imponent de 9 plantes, i els trobem al costat de tots els diaris publicats als EUA. Per cert, al hall de la biblioteca, un seguit de frases estampades a les parets donen la benvinguda als usuaris: Borges, Thoreau, Sontag... i Marx, Groucho Marx.

Descobrir

La guia del cos d'arquitectes voluntaris que té cura de la casa-estudi de Frank Lloyd Wright a Oak Park, a l'oest del downtown de Chicago, ens fa veure com el genial arquitecte va voler fugir de la convencional casa dels suburbis benestants dels EUA. La casa imponent al final d'un caminet ben definit, la bandera americana ben alta, l'arbre acollidor, els substitueix per unes edificacions de traç horitzontal que es relacionen bé amb les grans prats de l'oest, i que sovint costa distingir entre la natura, amb vidrieres que filtren la llum i creen ambients canviants i amb una concepció de l'habitatge amb espais menys rígids... Les entrades d'aquestes noves cases no són fàcils de trobar, sovint. Amagades rera un mur, protegides per un camí sinuós... Lloyd Wright entén el moment d'entrar en una casa també com una descoberta.

"En ruta"

Mentre esperes el metro (aquí a Chicago en diuen loop), quan camines pel carrer o passeges el gos, dalt del cotxe, fent cua per ser atès en un banc... un got enorme de cafè acompanya el viatger, el vianant o el conductor. La companyia de 'coffe stores' Starbucks imposa la seva presència arreu on mires. No ho tenien difícil. Aquest és un país que ha fet de la mobilitat, caràcter nacional. En aquest trànsit constant, un 'tall' frapuccino ben glaçat per prendre camí de la feina, el cinema o casa té totes les de guanyar.

Amb el cap alçat

A Chicago, com a la majoria de grans ciutats nordamericanes, et fas un fart de mirar cap al cel, de fet cap als gratacels. I és que la rotunda verticalitat de les construccions no deixa ni un segon de tranquil·litat per a les cervicals. Intentar seguir una guia d'arquitectura és esgotador. Sort que en Ricard Bofill (pare, és clar) ho va fer molt bé i ens fa aturar en un desconcertant edifici de columnes i marbres blancs malinspirat en estil neoclàssic: un break de malgust, però una pausa definitivament. Uff, ens queda Picasso. Aquell senyor que, a més de ser un dels genis del segle XX, maltractava la seva dona, recorda la conductora de l'autobús amb una sospitosa semblança a la Woopie Goldberg.

La casa dels chefs

La Rachel és la nostra amfitriona en aquesta fantàstica casa del north side de Chicago amb olor a mantega francesa. "A casa nostra no entra la soda" ens deia ahir aquesta peculiar teenager nordamericana que potser a primera vista és tal i com ens la podríem imaginar, però que ens sorprèn (sempre que aconseguim entendre el que ens diu) amb un irònic sentit de l'humor: "a vegades ens agrada jugar a ser unes adolescents molt superficials". En aquesta casa no entra la Coca-cola i les parets són plenes de dibuixos i fotografies, llibres de gran literatura nordamericana (amanida amb algun bestseller, ups) i mobles vintage. Tot plegat encantadorament desordenat. L'Eric, el pare que està de vacances a Mèxic, és fotògraf de cuiners (una bata de cuina signada per Paul Bocusse presideix la cuina) i un apassionat de l'slow food. I avui hem esmorzat baggels... amb mantega, of course.

(Lincoln Public Library, Chicago, 10:27AM)

Preparant...

Uff, quins nervis...