Un país segur?

Arribem a Costa Rica després d'un vol amb Cubana de Aviación --en un Yak-42 de funest i recent record per a l'exèrcit espanyol-- que surt de Ciutat de Guatemala amb 4 hores de retard. Estem cansats. L'aeroport del país, --presentat per alguns, ben enganyosament, per cert, com la Suïssa centreamericana--, és acollidor i silenciós. És com un aeroport per error. El personal ens convida a agafar un dels taxis oficials --són els segurs, diuen, els altres millor no prendre'ls--. Al taxi, veiem un anunci que ens anirem retrobant els pròxims dies. Adverteix al visitant que la prostitució infantil va acompanyada de penes de presó, 'i que això no és broma'. Ja a la capital, San José, el personal del bulliciós alberg on ens hostatgem ens torna a avisar. A partir de les 21 hores, millor no sortir. Dos dies després, de camí cap a La Fortuna, el conductor de l'autobús alliçona els turistes recents i els convida a no perdre de vista les bosses i quasi ens obliga a situar-les, disciplinadament, damunt els nostres genolls. És curiós, perquè Costa Rica és presentada per la sovint 'tremendista' Lonely Planet com un país segur, en flagrant contrast amb les 'violacions, assessinats i salvatges robatoris' que la mateixa guia assenyala, sense gaire rigor, en referència a Guatemala. El turisme nordamericà --sempre tan preocupat per la seguretat-- té a Costa Rica un destí particularment sucós. Aquesta ansia per marcar-nos les 'rutes segures' busca tranquilitzar-nos, tot avançant-se a les nostres preguntes, però acaba inquietant-nos més. De sobte la nostra mirada es torna desconfiada. Després de passar per Los Angeles, Mèxic DF i la zona del llac Petén, a Guatemala, ens sentim, per primera vegada, amenaçats, vigilats... en perill. Costa Rica; amb els seus paisatges increïbles, la seva gent amable i somrient; no es mereix, de cap de les maneres, aquesta benvinguda 'paranòica'.