‘Tortear’, un somriure enmig del desastre

Fa una estona que treballem a l’escola de Pastores, un dels pobles del voltant d’Antigua més afectats pel pas de la tempesta tropical Stan. Tot i que no s’han produït morts, desenes de persones han quedat sense casa. L’edifici educatiu s’ha convertit per uns dies en el centre principal de la intendència al municipi: aquí s’organitzen les brigades de voluntaris, aquí es fan les visites mèdiques, aquí es reparteix el menjar... aquí es on prenem consciència, per primera vegada, de la magnitud d’aquest desastre que –diumenge ho advertia ‘Prensa Libre’, el diari de referència al país, en un titular estremidor- ‘ja ha superat l’estela de destrucció de l’huracà Mitch’. Ens han encarregat que preparem les racions d’aliments –frijoles, farina de blat de moro, llet en pols, sopes preparades, aigua, arròs...- i que organitzem el petit magatzem que acull els carregaments enviats des d’arreu del país, però, principalment dels EUA o el Canada. Fa una estona que treballem, deia, i ho fem sota l’atenta supervisió d’un grup de joves de la població, en Michael, l’Oliver, la Karina, la Gaby. Ells decideixen, per una vegada, i, com si la senzilla sala on ens estem hagués estat tocada per una mena d’intangible justícia poètica, nosaltres, els europeus, blancs i rics, obeim, muts a la gàbia. S’acosta l’hora de dinar i a fora, escoltem unes rialles que ens sorprenen, amples i encomanadisses. Traiem el nas i descobrim la Laura, envoltada d’unes senyores que se la miren enriolades mentre li expliquen com es fan les ‘tortillas’. És l’hora de ‘tortear’, com diuen, és l’hora de preparar el dinar. Les nenes que s’han afegit al grup no entenen que una persona com la Laura, --que ara es va passant les tortitas d’una mà a l’altra, primer amb els dits, després amb el palmell— se’n surti així de malament amb aquest menjar, element imprescindible en la dieta de la zona. Elles n’aprenen de ben menudes. Una em pregunta: ‘¿No hacen tortillas allá de dónde ustedes vienen?’. Li responc que no, que nosaltres mengem pa, que som gent de blat... Ella no es dóna per vençuda. ‘¿Y porqué no plantan?’. ‘El clima es diferente' –li responc, en certa manera alleugerit. ‘La tortita llena mas que el pan’, em deixa anar. I jo em sento una mica com la Maria Antonieta recomanant al ‘seu’ poble que mengés coca, si es que no tenien pa. [Foto: Aikea & Ulli, de 2inguatemala.blogspot.com]