La nostra motxil·la, tan petita, tan petita

San Juan Chamula és un dels pobles amb majoria de població indígena que envolten San Cristóbal de las Casas, la 'capital' sentimental de Chiapas. Hi fem cap en un dels petits autobusos que diàriament enllacen els dos municipis, junt amb una vintena de persones més... i una gallina. La conversa dels nostres acompanyants és animada, tot i que netament incomprensible: parlen en tzotzil. Arribats al poble, aquesta serà, majoritàriament, la llengua de relació. Aquests dies, es celebren les festes de San Mateo. El mercat --observat per alguns turistes, que a penes poden/podem fer cas de les raonables recomanacions de no fer fotos-- és particularment viu, aquest matí. La sensació d'ofec que arrosseguem des de fa uns dies esdevé aquí particularment punxant. L'olor de les paradetes, la pols del carrer sense asfaltar, la pòlvora de les celebracions que tenen lloc davant la plaça --i que ens recorden un correfoc!--, la insistència dels venedors ambulants... tot plegat ens situa en un abisme que a penes podem comprendre. Aquest és un món que s'assembla ben poc al que portem a l'esquena en les nostres motxil·les, que tot de cop ens semblen tan petites, tan petites. A l'autobús, de nou, ja de tornada, els meus ulls descobreixen la mirada serenament sostinguda d'un infant, amb la cara bruta i abillat a la manera dels Altos de Chiapas, que em mira sense mirar-me. Té uns ulls grans, que brillen, com reivindicant la incandescència d'una vella-gran cultura. No hi trobo, en aquesta mirada, ni curiositat, ni por... tampoc estic segur que sigui indiferència. No sé que és. Ras i curt.