Riscos per a viatgers badocs

Els primers dies al Districte Federal són, certament, un xoc. Aquesta ciutat no descansa, és un formiguer de persones amunt i avall, de cotxes que toquen el clàxon i on el vianant es mou amb una dificultat sorprenent enmig d'una via pública ocupada per incomptables paradetes, i amb una vorera plena d'obstacles, forats i rajoles trencades. Tot un risc, per a nosaltres, viatgers badocs com som. L'alçada de la ciutat, situada a uns 2.400 metres, ens fa esbufegar amb rapidesa en les primeres caminades. El DF és una ciutat enorme, que, una mica com Los Angeles, posa en dubte la mateixa idea de ciutat, tal i com la coneixem. No és fàcil ni còmoda, ras i curt. A més, una injusta llegenda l'assenyala com una de les ciutats més insegures del món. I és cert, cal anar en compte. Ens n'adverteixen els amics que hi tenim, en Ferran i la Lídia, i també la guia, i també la premsa sensacionalista que ens (des)informa de desenes d'assessinats i altres barbaritats cada dia des dels taulells situats en els quioscos presents a cada cantonada. Però ens resistim a conformar-nos amb aquesta imatge. L'amic Ignasi Vidal, des de Badalona, ens ajuda en aquest procés de comprensió, i també en César Ruiz, un mexicà amb els ulls i el cor ben obert, preocupat pel seu país. Una visita al Museu d'Antropologia de Mèxic --amb un nivell museogràfic impressionant-- ens obliga a confrontar-nos a un passat enorme, però que ens és molt desconegut. En els següents dies, visitarem més museus --com el petit però molt recomanable museu del mural de Diego Rivera--, algunes llibreries, un vídeoclub completíssim i esplèndid a la Condesa, un club de jazz --el Zinco-- d'altíssim nivell... tot plegat per fer-nos veure Mèxic, més enllà del Mèxic que havíem donat per cert en baixar de l'avió, provinents de Los Angeles.