Un mes i mig: principis, finals...

Tot just comencem una nova etapa en aquest llarg viatge. Ho noto perquè de sobte se m'instal·la una sensació estranya a l'estómac, una barreja de tristor i melangia pel que anem deixant enrera -els llocs, però sobretot la gent- i també d'emoció davant del que ha de venir i encara és desconegut. Viatjar, sigui quina sigui la fórmula, el temps i el lloc, és una via segura d'emocions intenses i aquesta és alhora la part més enriquidora, però també, en alguns moments, desconcertant de tot plegat. Un trosset de vida concentrada arrancada de la quotidianitat més previsible -tot i que també emocionant- del nostre dia a dia. Lluny de la família, dels amics, dels objectes i dels llocs coneguts cada moment compta i els dies, el temps, s'allarguen. Assaborim els moments i les sensacions de forma més intensa. De sobte, una trucada, un email... ens retornen inesperadament, encara que per uns minuts, a l'univers conegut de sempre. Llavors, ens agradaria ser a prop per xerrrar, mirar-vos als ulls, fer-vos un petó o una abraçada forta.