Verticalitat

Abans de poder escoltar el crit del governador d'Oaxaca --el rotund 'viva mexico' que congrega milions de mexicans en les principals places de les grans ciutats del país-- vam haver d'esperar prop d'una hora i mitja, palplantats, en un Zócalo on no hi cabia ni una agulla. Una orquestra de mariachis desafiava amb èxit les modes, des d'una glorieta guarnida amb banderes i bombetes dels tres colors preceptius: vet aquí: el verd, el blanc i el vermell. La culminació del 'mes patrio', --la festa del grito--, va continuar amb l'estridència insistent d'una banda de marxes militars, entre la indiferència primer, i després en mig de la creixent indignació de bona part del públic. Tot plegat anava més tard del previst, i això que a Mèxic hi ha un marge generós en els horaris. Finalment, i després de l'arribada de la 'senyorita America', que ens va regalar una tremolosa i certament desafinada versió de l'himne nacional --per cert, ens diuen, una peça composada per un català--, el governador va sortir al balcó. Alguns xiulets, però el 'viva mexico' va ser respost amb complicitat pels milers de persones que ens envoltaven. Després d'això, crits, petards i esprais d'espuma, que ens van deixar ben blancs. El ritual del 'grito', pensem ara, uns dies després, quan falten poques hores per agafar un autobús nocturn direcció Chiapas, només s'entén tenint en compte aquesta línia vertical que sembla definir la història de Mèxic. Algú crida des d'un balcó --és el poder, és clar--, que es situa damunt els caps dels ciutadans, que només responen, quan els toca, com un submís eco. La imatge lluminosa i opulent que entreveiem en les finestres del palau de govern, des de la plaça estant, ens fan pensar com les coses no canvien tant fàcilment. Cal més d'un 'grito'.