Cua a l’Antàrtida

S’han acabat els temps en què encara hi havia llocs per descobrir. Fins i tot hi ha cua per embarcar-se en un vaixell que et porta a l’Antàrtida. Aquesta és una de les realitats que et toca assumir, vagis on vagis, com a viatger independent. A partir d’aquí, es tracta d’intentar arribar al lloc per propi peu, evitant preus abusius i tours massificats. L’objectiu es converteix gairebé en quimera i en alguns casos, quan el lloguer de cotxe és massa car o no hi ha combinació de transport públic, no tens més remei que deixar-te convèncer. Així és com acabes dalt d’un minibús amb deu persones més esperant que el “guia” t’indiqui quan pots baixar i fer una foto: “tenen 15 minuts”. N’hi ha que ofereixen tours alternatius, sovint un hostel que atén la demanda de motxilers amb ganes de trobar alguna altra cosa. Alternatiu, pot voler dir que el tour inclou un “treking” –així se l’anomena, estiguis al país que estiguis, però normalment no és res més que una excursioneta-, o potser només et garanteix que els teus companys de viatge siguin joves de tot el món amb qui, almenys, compartiràs la queixa perquè només tens 15 minuts per fer una foto. Davant d’això, i per evitar-ho, pots intentar diverses solucions: arribar a la conclusió que prefereixes anar menys lluny però pel teu compte o, el que és millor, posar-te d’acord amb altres viatgers i, per exemple, compartir les despeses del lloguer d’un cotxe. Hem constatat, doncs, que aquesta “altra” forma de fer turisme, que és majoritària entre la gent jove de tot el món que carrega una motxila a l’esquena i omple albergs per tot arreu, no troba pràcticament mai una oferta que respongui al que busca. Només treking, caiac i rafting, però pràcticament mai excursions especialitzades en natura i medi ambient –com ens hagués agradat a Costa Rica- o una mica d’història del país, de les seves comunitats, de la situació social… per completar les explicacions, molt enriquidores també, de la gent del carrer. Se’ns acut que podrien ser estudiants o llicenciats universitaris del lloc –en tots els països n’hi ha- que podrien trobar una oportunitat laboral. Seria bo que aquesta opció, però, no es convertís només en l’oferta d’hotels de cinc estrelles que volen satisfer el turista més exigent. L’exigència no depèn dels diners que duus a la butxaca.