Super 8

Potser quan els joves estudiants que van impulsar el primer hotel Super 8 no pensaven que acabaríen creant 6.000 'caixes' idèntiques, disperses arreu del territori nordamericà, amb eficaç garantia d'impersonalitat i, si se'ns permet, d'atemporalitat. Ho deia en Prince, i recentment ens ho recordava l'esplèndida Dayna Kurtz, hi ha una mena de joia en la repetició...

Patriotisme

El pacte que va fer néixer aquest país és recent (i reeixit). Aquesta proximitat manté la flama d'una ingenuïtat captivadora. El patriotisme nordamericà és per això mateix un sentiment difícil d'entendre per un europeu. Aquestes banderes que trobem i retrobem (un cop i un altre) en cases, cotxes, samarretes, focs artificials, estels, galetes, pastissos... són impensables al nostre país, perquè responen a un sentiment sincer, popular. Il·luminat encara per la força dels pioners, té una humanitat captivadora, però també una terrible capacitat destructora, capaç de produir resultats deplorables. Per cert, ben lluny d'aquest (reivindicable) pacte que va fer néixer aquest país.

Els forats del somni

Ens allunyem de l'espès i abrumador downtown de Chicago i se'ns mostra per primera vegada un paisatge que retrobarem incomptables vegades: la ciutat es desfà progressivament en un tramat urbà que perd qualitat progressivament. Aquí el cotxe és imprescindible del tot. Farmàcies, bancs, supermercats... tot accessible per al cotxe, inaccessible per al ciutadà. Aquesta és la vertadera ciutat nordamericana on es combinen amb una facilitat que sorprèn els nostres ulls educats en l'estat del benestar, la gespa i les banderes dels barris benestants amb els solars bruts i abandonats dels barris més deprimits, aquest corprenedor 'southside' de Chicago que ara contemplen els nostres ulls. Sota cartells publicitaris que mostren anuncis d'altres temporades, veiem desenes de ciutadans negres, que van d'un lloc a l'altre. No figuren en cap agenda política. Són els forats del somni.

Un concert per uns quants

Disfrutar d’un concert a la gespa del Millenium Park al Jay Pritzker Pavilion (de Frank Gehry) et fa venir ganes de quedar-te a viure a Chicago. Una imatge de gent tranquila amb estudiats pícnics fets de copes de vi, amanides i alguns equivalents a les nostres truites de patates et fan pensar que així de plàcida és la vida en aquesta ciutat. És, si més no, una imatge certa –és la realitat d’avui, d’ara, d’aquest moment- però també enganyosa. Tots som ciutadans blancs, la majoria de mitjana edat i un nivell socioeconòmic similar. On són la resta? On s’amaguen els ciutadans afroamericans que omplen els barris on hem esperat l’autobús aquest matí? És com si una línia invisible, un codi secret n’hagi acollit a uns quants i n’hagi exlós uns altres. El magnífic concert de The Three Broadway Divas amb coneguts temes de musicals de Broadway (Cats, Hair, Evita…) és gratuït. Es veu, però, que amb això non n’hi ha prou perquè el parc es converteixi en un mirall real de la ciutat de Chicago.

Public (Chicago) Cultural Center

Plou i ens refugiem al Chicago Cultural Center. Ben col·locat al costat del Millenium Park, en una zona molt cèntrica de la ciutat, és perfecte per passar un matí o una tarda tranquil, refrigerat (un pèl massa)... i gratis. Just en una de les entrades principals d'aquest equipament públic -públic de debò- hi ha una oficina d'informació turística i, al hall, un cafè on serveixen expressos (single or double shot / curt o llarg, s'entén) boníssims i orgànics com tota la resta de begudes i menjars. "One cafe au lait, please" "Which kind of milk do you want?" Quina llet vull? Doncs, ja que hi som, que sigui de soja. Això si que ho paguem, però tant si consumim com si no el centre té connexió a Internet i una sala immensa amb moqueta i un munt de gent esperant que deixi de ploure o baixi la calor. Ara mateix: una familia de turistes americans fent-se fotos i massatges improvisats per fer passar el cansament, un senyor gran de cabells blancs i ben vestit llegint la premsa, un grup d'encorbatats fent una reunió de negocis, set o vuit joves treballadors del centre berenant i fent repàs de la jornada i una madam sense sostre amb un monyo canós i gairebé esculpit que ja fa dies que sembla que llegeix la mateixa pàgina del diari d'abans d'ahir. Ella també busca refugi lluny del carrer. El hall és només una possibilitat; encara tens algunes sales d'exposicions que van de punta a punta de la planta baixa de l'edifici. Aquí, asseguts, no som només turistes, sinó una de les peces del mosaic que un dia com avui ofereix la ciutat de Chicago.

Melting pot

Greek Star, Danske Pioner (atenció, publicat des del 1872), Magyer Elet, Glasnit, Chicago Shimpo, Fra Noi, Chicano Weekley, Jewish Post and Opinion, Lithuanian Drangus, La Raza, Moscow news, Serbvian Struggle, Irish Americna News, India Abroad, Wochen-Post... alguns d'ells diaris, la major part, però, setmanaris, que es publiquen a Chicago i que mostren el dinamisme de la població 'immigrada' a la capital d'Illinois. Algunes de les publicacions són en anglès, però n'hi ha moltes en llengües tan 'petites' com la danesa o la lituana. En tot cas, tots aquests mitjans es poden consultar a la Chicaco Public Library, un edifici imponent de 9 plantes, i els trobem al costat de tots els diaris publicats als EUA. Per cert, al hall de la biblioteca, un seguit de frases estampades a les parets donen la benvinguda als usuaris: Borges, Thoreau, Sontag... i Marx, Groucho Marx.

Descobrir

La guia del cos d'arquitectes voluntaris que té cura de la casa-estudi de Frank Lloyd Wright a Oak Park, a l'oest del downtown de Chicago, ens fa veure com el genial arquitecte va voler fugir de la convencional casa dels suburbis benestants dels EUA. La casa imponent al final d'un caminet ben definit, la bandera americana ben alta, l'arbre acollidor, els substitueix per unes edificacions de traç horitzontal que es relacionen bé amb les grans prats de l'oest, i que sovint costa distingir entre la natura, amb vidrieres que filtren la llum i creen ambients canviants i amb una concepció de l'habitatge amb espais menys rígids... Les entrades d'aquestes noves cases no són fàcils de trobar, sovint. Amagades rera un mur, protegides per un camí sinuós... Lloyd Wright entén el moment d'entrar en una casa també com una descoberta.

"En ruta"

Mentre esperes el metro (aquí a Chicago en diuen loop), quan camines pel carrer o passeges el gos, dalt del cotxe, fent cua per ser atès en un banc... un got enorme de cafè acompanya el viatger, el vianant o el conductor. La companyia de 'coffe stores' Starbucks imposa la seva presència arreu on mires. No ho tenien difícil. Aquest és un país que ha fet de la mobilitat, caràcter nacional. En aquest trànsit constant, un 'tall' frapuccino ben glaçat per prendre camí de la feina, el cinema o casa té totes les de guanyar.

Amb el cap alçat

A Chicago, com a la majoria de grans ciutats nordamericanes, et fas un fart de mirar cap al cel, de fet cap als gratacels. I és que la rotunda verticalitat de les construccions no deixa ni un segon de tranquil·litat per a les cervicals. Intentar seguir una guia d'arquitectura és esgotador. Sort que en Ricard Bofill (pare, és clar) ho va fer molt bé i ens fa aturar en un desconcertant edifici de columnes i marbres blancs malinspirat en estil neoclàssic: un break de malgust, però una pausa definitivament. Uff, ens queda Picasso. Aquell senyor que, a més de ser un dels genis del segle XX, maltractava la seva dona, recorda la conductora de l'autobús amb una sospitosa semblança a la Woopie Goldberg.

La casa dels chefs

La Rachel és la nostra amfitriona en aquesta fantàstica casa del north side de Chicago amb olor a mantega francesa. "A casa nostra no entra la soda" ens deia ahir aquesta peculiar teenager nordamericana que potser a primera vista és tal i com ens la podríem imaginar, però que ens sorprèn (sempre que aconseguim entendre el que ens diu) amb un irònic sentit de l'humor: "a vegades ens agrada jugar a ser unes adolescents molt superficials". En aquesta casa no entra la Coca-cola i les parets són plenes de dibuixos i fotografies, llibres de gran literatura nordamericana (amanida amb algun bestseller, ups) i mobles vintage. Tot plegat encantadorament desordenat. L'Eric, el pare que està de vacances a Mèxic, és fotògraf de cuiners (una bata de cuina signada per Paul Bocusse presideix la cuina) i un apassionat de l'slow food. I avui hem esmorzat baggels... amb mantega, of course.

(Lincoln Public Library, Chicago, 10:27AM)

Preparant...

Uff, quins nervis...