Un mes

O tres, segons com es miri. A l'Argentina comencem i acabarem el nostre final del viatge. Un mes en que es barreja l'emoció d'un nou país amb l'última fase d'aquest projecte. Ja han passat tres mesos i comencem a notar el pes de la tornada. Les ganes, també. Ganes de retrobar-nos amb els amics, la família, el nostre gat i els paisatges de sempre. Ganes d'afrontar una altra aventura, menys exòtica, però també emocionant. Una emoció que, com fa tres mesos, és una barreja de por i d'il.lusió.

Els mals temps

Buenos Aires ha estat com tornar a casa, o quasi. La gran ciutat deixa veure la riquesa de les seves construccions, de la seva gastronomia, del comerç i també, en algunes zones molt restringides i selectes, la fortuna d'alguna de la seva gent. Però es fan evidents, també, els mals temps: alguns barris quasi prohibits pels turistes --de la Boca només se'ns deixa veure l'escenari turístic de les cases de colors i el regust a tango envellit--; un munt de botigues que anuncien amb lletres grans "12 plazos sin intereses"; la dependenta d'una farmàcia que quan paguem amb tarja ens pregunta "en una vez o en dos" i una parella que surt a dinar diumenge i comparteix un plat d'espaguetis i mitja ampolla de vi. I cartells als bars que diuen "no a vendedores" --que és com dir, no a tots els que demanen--; restaurants mig buits un dissabte al vespre; vestuari de fa unes quantes temporades i un constant comentari dels taxistes "aquí todos roban". I polícia, massa polícia per una ciutat que ens recorda molt sovint a Barcelona. Nosaltres, això sí, mengem per 5 euros el mateix que a casa ens en costaria quasi 30. Aquí, els mals temps els sentim més propers.

Un nou continent

A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa, cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o distreure's amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid, ben acompanyat per les delicades bombolles d'una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un gotet, petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, que ens semblen, tot de sobte, pacients i savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un troç d'Europa? Així ens ho sembla, en aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.

La temptació del tòpic

La revista Time Out, degana de les revistes de tendències al món, i baròmetre indiscutible de la temperatura 'fashion' d'una ciutat, té una edició sobre Buenos Aires. Allà trobem algunes informacions divertides, de les quals, tanmateix, no en podem assegurar el rigor. A Argentina, hi ha un psicoanalista per cada 30 persones, hi llegim, mentre que la mitjana en altres països desenvolupats és de 1per cada 100 persones. La temptació del tòpic és difícil d'evitar, i més des de la mirada apressada d'un visitant que només pot dedicar unes setmanes al país. El tòpic és traç gruixut, és caricatura grotesca, com també ho són aquestes revistes --per cert, a Barcelona n'hi ha almenys mitja dotzena-- sempre a la última, reflex d'un món elitista, que diria que no existeix... tot plegat, veritats deformades. Però no són deformades, al capdavall, totes les veritats?

Tristos

Avui, hem conegut la mort de Josep Gual, poeta exemplar de la nostra ciutat. Avui, hem sabut que Josep Maria Xirinacs torna a ser a la presó, com si el temps no hagués passat, com si 25 anys de 'democràcia' no haguessin servit de res. Avui, en els nostres primers passejos per Buenos Aires, decidim no comprar més l’enverinada edició internacional de El País que ens torna a parlar, a la seva manera, de l’Estatut. Avui, des de la distància, ens sentim tristos.

La lliçó de Paul Auster

L’escriptor nordamericà Paul Auster –llegim a la secció de cultura del Clarín— publicarà la seva darrera novel.la a l’estat espanyol de forma simultània amb les quatre llengües ‘de España’ –diu el prestigiós diari argentí-. Això, segons el periodista autor de la notícia, simbolitza la sensibilitat que l’autor de la Triologia de Nova York té per la diversitat lingüística i cultural. També el diari que es fa ressò de la nova prova una sensibilitat similar. Una bona notícia, aquesta, que ens sorprèn agradablement en les primeres hores de la nostra arribada a Argentina, la darrera etapa del nostre viatge. Sovint és la gent de fora la que té les actituds menys encarcarades i porugues. Auster, però també Springsteen o el mateix Amenàbar en són bons exemples. Potser el catalanisme hauria de tenir una ‘divisió’ per explicar i convèncer entre artistes de renom internacional. Alguns són més receptius que alguns dels polítics que suposadament ens representen.

Els paradisos de Bocas

Ja ho vam trobar a Cauhita i la sensació es confirma un cop creuem la frontera i ens plantem a Bocas del Toro, Panamà: les platges paradisiaques en illes quasi despoblades encara es poden trobar aquí. Ens allotgem en la illa principal de l’arxipèlag, Isla Colón, i anem descobrint els seus racons acompanyats d’uns guies que al marge dels tours oficials ens ofereixen recorreguts un pèl accidentats i rudimentaris, però decididament molt més interessants. Primer, en Mickey, un negre amb rastes de pares jamaicans i nicaragüenc. No diríem que té més de 27 o 28 anys. Descobrim que en té 40, dos fills i un net de mesos. Viu sol, treballa per una empresa bananera –aquesta és la feina oficial, a part dels tours i alguns transports estranys de mercaderies que venen de Colòmbia- diu que no es tornarà a casar, i que Bocas és el paradís. Veiem dofins, granotes vermelles i comencem a conèixer el cristalí fons submarí i les profunditats una mica més fosques de la vida aparentment diàfana i tranquila de l’arxipèlag. El dia següent, també per casualitat, el nostre guia és l’Ecom, acompanyat dels deus dos fills petits. És diumenge i els nens no van a escola. Diuen que Ecom és un dels representants de les comunitats indígenes de la zona. Una persona encantadora que ens porta fins a Cayo Zapatilla on a més dels magnífics fons de corall i peixos de mil colors, també ens topem amb un exemplar important de peix gat. Ecom, però, també s’apunta al negoci del real state. No només a Costa Rica, també aquí a Panamà, el negoci de la venda de parcel.les davant del mar --sobretot a ciutadans nordamericans, buscant un improbable paradís artificial-- és ben visible: oficines immobiliàries, suplements especials als diaris.... El suposat representant dels indígenes acaba de vendre un terreny a una família nordamericana per 35.000 dolars. Ell els ajudarà a construir la casa i se’n farà càrrec mentre no hi siguin. Nosaltres, ens ho mirem un pèl esglaiats. Després, pensem: és qüestió de supervivència. Trobem a faltar, aquí i a Costa Rica, una política clara per protegir el país, que té bona part dels negocis turístics ja en mans d’estrangers. Si no és així, d’aquí a pocs anys, potser ens hi trobem un altre Cancun.

Patria, segons Ruben Blades

Així ho cantava fa un temps Ruben Blades, el cantautor panameny, en la seva emotiva cançó 'Patria'. La nostra curta estada a Bocas del Toro, a Panamà, ens hi fa pensar. "Hace algún tiempo me preguntaba un chiquillo por el significado de la palabra patria. Me sorprendió con su pregunta y con el alma en la garganta le dije así: flor de barrio, hermanito! Patria son tantas cosas bellas! Como aquel viejo árbol de que nos habla aquel poema. Como el cariño que aún guardas después de muerta abuela. Patria, son tantas cosas bellas! Son las paredes de un barrio, es su esperanza morena: es lo que lleva en el alma todo aquel cuando se aleja: son los martines que gritan, bandera, bandera! No memorices lecciones de dictaduras o encierros: la patria es un sentimiento como mirada de viejo, sol de eterna primavera risa de hermanita nueva: te contesto, hermanito: patria son tantas cosas bellas!"

La cella aixecada

Coincidim amb una parella d'anglesos, que regentaven un petit bar a Barcelona, i que viatgen des de fa uns mesos per sudamèrica amb estil impecable, i sense perdre el pols de les últimes modes. Els acompanya una argentina, actualment veïna de Barcelona. Són un grup observat. La seva sofisticació contrasta amb les cares suades i la roba arrugada de la resta de viatgers. Ens presentem com a catalans, és clar, amb un somriure i amb ganes de recordar paisatges i persones. Però ben aviat descobrim que som, per a ells, el perfecte exemple d'alguna cosa que els fa nosa. Tan tossuts amb les nostres coses, tan radicals amb la nostra llengua, tan poc simpàtics, tan tancats i rudes. Els encanta, Barcelona, escoltem que diuen a una parella d'alemanys. I sospitem, tot de sobte, que encara els encantaria més, Barcelona, sense aquests catalans tan 'provincians'. És com si els espatllessim la fotografia.

Coco i gengibre

Peix amb salsa de coco i gengibre -herència africana-, cerveses gelades, coralls a dos metres de la superfície, platges tranquiles, parcs nacionals espectaculars, vistes al mar, sucs naturals de pinya i papaya.... I aquí a Cahuita, al Carib de Costa Rica, fins i tot sembla que estem a Jamaica.

El circ de les iguanes

Els autobusos turístics que van a Tortuguero i que venen de Fortuna, la ciutat des d'on surten la majoria d'excursions a l'espectacular volcà Arenal, paren uns minuts a Puerto San Marcos. L'objectiu de la parada és veure les iguanes. Baixem, per tant, del petit shuttle que ens acompanya i descobrim, des d'un pont estant, just a tocar de l'establiment, una colònia de rèptils esgarrifosament sobrealimentats, i interessadament sociables. Tenim davant els nassos unes descomunals iguanes. El conductor ens convida a tirar-los 'tortitas'. Cada cop que en llença una, hi ho fa rient, tot buscant la nostra complicitat, les iguanes es mouen deleroses de cercar aquest aliment fàcil. Després, dins la botiga-restaurant, llegim en uns retalls de diari convenientment penjats en un espai ben visible, que l'amo del local 'estima' les iguanes i que està preocupat per la seva supervivència. Costa Rica fa bandera a tota hora del seu 'insobornable' respecte pel medi. Vet aquí que aquestes pobres iguanes obeses se'ns presenten com l'essència de la contradicció del país. L'ecologia convertida en marca comercial, pensada massa sovint com un passeig de circ, que es mostra seductora al flash del turista, però que difícilment va més enllà, tot evitant abordar causes més profundes. Costa Rica és un gran parc natural, diu la publicitat institucional, però també és un dels països de la zona amb una dels percentatges de deforestació anual més importants.

Nosaltres, els predicadors

Nosaltres, els predicadors. 'We're from Catalonia, Catalonia is not Spain. We have a different language... no, it's not a dialect. We have an ancient history, and incredible list of writers, scientist, musicians, artists. Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Gaudí spoke catalan. The European Union recognises our language officially. We don't want an army and some unpopular frontier police, we just want some respect. We like 'flamenco, of course' but we also like bluegrass, and some good ol' funky, if you ask me. We belive in cultural diversity, difference is not a problem. Is it a problem for you? Do you really think for a moment that we'd like to comeback to the cave, we love travelling, we speak three languages and we'd like to speak 4 or 5, whatever, bla, bla bla'. Sempre a punt, el nostre discurs. Sempre llestos per a justificar-nos, suposo que massa sovint innecessàriament. Però és que a la maleta del viatger català no hi falta mai un bon paquet de proselitisme, ben a mà. Ep, per si convé fer-lo servir.

Un país segur?

Arribem a Costa Rica després d'un vol amb Cubana de Aviación --en un Yak-42 de funest i recent record per a l'exèrcit espanyol-- que surt de Ciutat de Guatemala amb 4 hores de retard. Estem cansats. L'aeroport del país, --presentat per alguns, ben enganyosament, per cert, com la Suïssa centreamericana--, és acollidor i silenciós. És com un aeroport per error. El personal ens convida a agafar un dels taxis oficials --són els segurs, diuen, els altres millor no prendre'ls--. Al taxi, veiem un anunci que ens anirem retrobant els pròxims dies. Adverteix al visitant que la prostitució infantil va acompanyada de penes de presó, 'i que això no és broma'. Ja a la capital, San José, el personal del bulliciós alberg on ens hostatgem ens torna a avisar. A partir de les 21 hores, millor no sortir. Dos dies després, de camí cap a La Fortuna, el conductor de l'autobús alliçona els turistes recents i els convida a no perdre de vista les bosses i quasi ens obliga a situar-les, disciplinadament, damunt els nostres genolls. És curiós, perquè Costa Rica és presentada per la sovint 'tremendista' Lonely Planet com un país segur, en flagrant contrast amb les 'violacions, assessinats i salvatges robatoris' que la mateixa guia assenyala, sense gaire rigor, en referència a Guatemala. El turisme nordamericà --sempre tan preocupat per la seguretat-- té a Costa Rica un destí particularment sucós. Aquesta ansia per marcar-nos les 'rutes segures' busca tranquilitzar-nos, tot avançant-se a les nostres preguntes, però acaba inquietant-nos més. De sobte la nostra mirada es torna desconfiada. Després de passar per Los Angeles, Mèxic DF i la zona del llac Petén, a Guatemala, ens sentim, per primera vegada, amenaçats, vigilats... en perill. Costa Rica; amb els seus paisatges increïbles, la seva gent amable i somrient; no es mereix, de cap de les maneres, aquesta benvinguda 'paranòica'.

Guatemala, al descobert

(Publicat a El Punt) La tempesta Stan, que ha superat a Guatemala els estralls del molt més mediàtic huracà Mitch del 1998, ha tornat a evidenciar les debilitats d'un país que, malauradament, exemplifica com pocs les dificultats de l'Amèrica Central per millorar el seu nivell de vida. (Continuar llegint)

Un país sota el fang

(Publicat a El Punt) El fang ha tenyit les parets de les cases, amb un color que es fa omnipresent. Els pantalons i les botes dels vilatans i els voluntaris es fan irreconeixibles en pocs minuts, només de trepitjar els baixos de moltes cases o el carrer. L'entrada del poble està col·lapsada. Aquí és on paren les poques camionetes que s'aventuren a pujar al municipi des d'Antigua: la magnitud del desastre es mostra ja amb insolència. Bicicletes inservibles, portes arrencades, mobles perduts, calçat i roba esparrecats es distingeixen amb prou feina entre el fangar i no costa gaire imaginar la terrible força de les torrentades en aquests pobles, situats a les faldes dels grans volcans de la zona.
A Pastores, l'aigua va escombrar, gens sorprenentment, alguns habitacles de la gent més pobra d'un municipi principalment indígena, però per sort no hi ha hagut cap baixa mortal. [Aquí podeu llegir l'article complet]

‘Tortear’, un somriure enmig del desastre

Fa una estona que treballem a l’escola de Pastores, un dels pobles del voltant d’Antigua més afectats pel pas de la tempesta tropical Stan. Tot i que no s’han produït morts, desenes de persones han quedat sense casa. L’edifici educatiu s’ha convertit per uns dies en el centre principal de la intendència al municipi: aquí s’organitzen les brigades de voluntaris, aquí es fan les visites mèdiques, aquí es reparteix el menjar... aquí es on prenem consciència, per primera vegada, de la magnitud d’aquest desastre que –diumenge ho advertia ‘Prensa Libre’, el diari de referència al país, en un titular estremidor- ‘ja ha superat l’estela de destrucció de l’huracà Mitch’. Ens han encarregat que preparem les racions d’aliments –frijoles, farina de blat de moro, llet en pols, sopes preparades, aigua, arròs...- i que organitzem el petit magatzem que acull els carregaments enviats des d’arreu del país, però, principalment dels EUA o el Canada. Fa una estona que treballem, deia, i ho fem sota l’atenta supervisió d’un grup de joves de la població, en Michael, l’Oliver, la Karina, la Gaby. Ells decideixen, per una vegada, i, com si la senzilla sala on ens estem hagués estat tocada per una mena d’intangible justícia poètica, nosaltres, els europeus, blancs i rics, obeim, muts a la gàbia. S’acosta l’hora de dinar i a fora, escoltem unes rialles que ens sorprenen, amples i encomanadisses. Traiem el nas i descobrim la Laura, envoltada d’unes senyores que se la miren enriolades mentre li expliquen com es fan les ‘tortillas’. És l’hora de ‘tortear’, com diuen, és l’hora de preparar el dinar. Les nenes que s’han afegit al grup no entenen que una persona com la Laura, --que ara es va passant les tortitas d’una mà a l’altra, primer amb els dits, després amb el palmell— se’n surti així de malament amb aquest menjar, element imprescindible en la dieta de la zona. Elles n’aprenen de ben menudes. Una em pregunta: ‘¿No hacen tortillas allá de dónde ustedes vienen?’. Li responc que no, que nosaltres mengem pa, que som gent de blat... Ella no es dóna per vençuda. ‘¿Y porqué no plantan?’. ‘El clima es diferente' –li responc, en certa manera alleugerit. ‘La tortita llena mas que el pan’, em deixa anar. I jo em sento una mica com la Maria Antonieta recomanant al ‘seu’ poble que mengés coca, si es que no tenien pa. [Foto: Aikea & Ulli, de 2inguatemala.blogspot.com]

Missioners del segle XXI

Avui ens allunyem d’Antigua, tant i com ens ho permeten les carreteres, que no és gaire. Visitem una petita plantació de cafè i una altra de nous de macadàmia. Ens reben, en cadascuna d’elles, dos senyors californians. Primer el doctor Albert G.Thompson, un catedràtic de pedagogia retirat que ha convertit la seva jubilació en una petita plantació productora de cafè orgànic. La “Finca de los Nietos” és un projecte vital, un petit paradís sense fronteres administratives que ha permès al matrimoni construir una caseta d’estil colionial sense cap limitació: “aquí et sents lliure”, ens diu paradògicament aquest ciutat nordamericà “exiliat”. Alguns dels beneficis obtinguts per les visites turístiques van a parar a projectes per a infants i dones indígenes i en Thompson espera que els seus nets –en té 8- puguin heretar algun dia aquest petit jardí en el paradís guatemaltec. Les macadàmies, una altra història. Un exbomber –i no sabem quantes coses més- regenta aquesta plantació presentada com a ‘totalment orgància’ d’arbres d’anous de macadàmia. Una espècies originària d’Austràlia i amb una forta implantació al Hawaii i avui dia, gràcies al “gringo” amfitrió casat amb una guatemalteca i instal·lat aquí ja fa 25 anys, ja una espècie pròspera a Guatemala. De les anous, a més de vendre-les, en fan cremes miraculoses–ens insisteix que Lancome ha intentat comprar les receptes- que venen als turistes i als Estats Units. A més, ens parla d’un projecte de donació de 200.000 arbres de macadàmia a camperols indígenes de la zona, Don Lorenzo, com s’hi refereix una de les treballadores de la finca, és nascut a San Francisco i aquest sí, s’autoproclama exiliat de “gringolandia”. Del que ens diu, de moment, ens creiem el que hem vist. Marxem amb la sensació d’haver visitat un missioner del segle XXI. Ens preguntem quins seran els fruits a llarg plaç d’aquesta missió “salvadora”, de nou en territori llatinoamericà.

La ciutat fictícia?

Les fortes pluges que han sotragat una part del país fa que passem més temps del que havíem programat a Antigua. No ens queixem, nosaltres estem bé: som també aquí viatgers-turistes privilegiats, mentre els diaris recullen els ensorraments amb morts, ferits i molts afectats sense casa en petites viles rurals que envolten aquesta bonica vila guatemalteca: “la ciutat colonial més bonica del món”. Desenes d’escoles per aprendre espanyol [en la imatge, classes particulars en un dels molts cafès de la població], hostals I hotels amb encant, un formiguer de petites agències que organitzen tours per tot el país, cafès amb una amplíssima programació diària de cinema… A tot arreu, pràcticament tots som estrangers. Moltíssims joves israelians –n’hi ha tants viatjant per tot arreu que aquí trobem una agència de viatges i un bar que es diuen Shalom!-, alemanys, holandesos, alguns catalans… Som a Guatemala, però aquí els carrers s’han disfressat amb un paisatge de ciutat global ben lluny de la realitat de la major part de la població guatemalteca. Una ciutat fictícia? Nosaltres viatgem, demanem i consumim tradició adaptada pels nostres ulls occidentals que busquen colors indígenes. Uns quants, és clar, en fan negoci. Ells es quedaran aquí, sempre. I nosaltres, carregats de fotos i artesania a molt bon preu, tornarem a casa. Antigua no és més que un exemple rotund del món divers i desigual en el que vivim. I nosaltres, ens agradi o no, hi participem.

Contra-natura

La natura és voraç i perillosa, en aquesta part de món. La selva xiscla i es mostra opaca, i per caminar-hi cal anar armat amb un llarg ganivet, símbol d'aquesta lluita desigual --potser condemnada al fracàs-- que hi mantenen, des de fa segles, l'home i la dona que habiten en aquests països de mesoamèrica. Aquí el verd, omnipresent, no és el color de l'esperança. Ens expliquen que, a la zona del llac Petén, la selva està ansiosa de recuperar terreny. Famílies que marxen tan sols unes setmanes a visitar familiars en altres puntes del país, han de dedicar un parell de dies a la tornada a netejar les urpes que la vegetació ha deixat en els seus patis, horts i cases. És com si la natura volgués esborrar la seva petja. En només uns mesos la selva va engolir la ciutat llegendària de Tikal, quan els maies la van abandonar a tocar de l'any 1.000 per causes que es desconeixen.

Tot just es comença a fer de dia

El minibús passa rabent per petits llogarets, que fa estona que semblen haver despertat. Les dones, trastegen peroles amb arròs o blat de moro aguantades amb elegant equilibri damunt els seus caps; i els homes feinegen, distrets, amb el 'machete' a la mà. Gallines, cavalls i alguns porcs sembla que vigilin la carretera, disposats desordenadament en els marges. Gossos sense amo mostren les costelles i s'allunyen del sòl humit tot estirant-se amb imprudència damunt l'asfalt. L'omnipresent selva, amb el seu verd misteriós i humit, és revela com a abrumador escenari. El vermell d'algun anunci de coca-cola és l'accent de color, gens sorprenent, d'altra banda. L'últim poble que passem és particularment petit, però té tres esglesietes, dues de les quals, evangelistes. El petit poble, que ja és història als nostres ulls lleganyosos de turistes, es diu 'El Porvenir'.

Guatemala, carretera sense asfaltar

Arribem a Guatemala, cap al migdia. Hem sortit de Chetumal, la inòspita ciutat mexicana situada a la frontera amb Belize. Eren pocs minuts després de les cinc del matí. La idea és fer nit a Flores, a menys d’una hora del Parc de Tikal, on hi ha les fabuloses restes de la ciutat maia, perduda enmig de la jungla. L’autobús ens deixa a just abans del pas fronterer, que hem de passar a peu, enmig d'una certa confusió. Ens 'assalten' desenes de persones amb grans feixos de bitllets a les mans: ens ofereixen canvi i un rigor dubtós. El tipus de canvi varia constantment, i, sincerament, no ens en sortim a l'hora de trobar una estafeta oficial. Passats els preceptius controls de passaport, i després d'haver pagat la taxa de sortida de Belize i d'entrada a Guatemala, tornem a pujar a l'autobús. L'atrotinat vehicle empren la marxa, i ben aviat ens sembla que esbufega. La raó? La carretera està sense asfaltar. I a batzegades continuem així durant una hora llarga. La carretera subratlla amb insolència l'enemistat dels dos països. Guatemala i Belize mantenen amb cura velles disputes sempre oportunament utilitzades pels respectius governs... per amagar altres problemes més seriosos!

Mèxic és...

... un país a mig coure; el groc, el blau i el vermell de moltes botigues; un mural enorme i alliçonador de Diego Rivera a l'Alameda; la selva hostil i impenetrable; un 'castellà' espumós i divertit; l'ombra del gringo; el passat fals -perquè és present- de l'indígena; grans jaciments entrerrats en la vegetació; milers d'autobusos recorrent cada dia el país; una població amable, sorneguera a estones, desconcertant quasi sempre; un picant addictiu; el turisme de braçalet i el turisme de motxil·la; portades de sang i fetge i bones línies editorials, com a La Jornada; aigües de fruita i mil-i-una cerveses; internet a 10 pesos; Màrquez a les Pepsi; la samarreta galàctica del Madrid a tot arreu, tot oblidant Cortés i la seva fúria destructora; una conversa laberíntica i inacabable al voltant del zapatisme de Marcos; el ritual viu i vibrant de la 'lucha'; un 'si' que és un 'no', un 'potser' que és un 'no', també, i quasi mai un 'no' i llestos; la mirada dolorosa i lúcida de la Kahlo; una matança silenciada, el 1968; la cocacola, beguda nacional, més que el tequila?; el tequila, és clar; els mariachis desafinats; els 'fresas' de San Ángel; la dolçor de la llengua zapoteca cantada per Susana Harp; la Cucaracha, que sembla que es resisteix, encara; el cinema en versió original; el bon jazz del Zinco; un vídeoclub exemplar, a la Condesa; el Museo de Antropología, un dels grans; Viva Méjico; els peixos del Carib; el subcomandante Marcos convertit en souvenir; els mercats, centre de tot; les guies 'yankees', tan tremendistes; la 'mordida', una cultura de primer nivell (Rulfo, Paz, Fuentes, Poniatowska...) espatllada per tants esterotips injustos; tortas, tacos, caldos i tamales, però mai burritos; l'aposta discutible i discutida per nordamèrica, i l'oblit progressiu de mesoamèrica.

[Impressions d'un mes a Mèxic, a punt de deixar el país en direcció Guatemala]