Uff, quins nervis...

Així començàvem aquesta aventura telemàtica el 7 de juliol passat. Des d'aleshores han passat prop de 5 mesos, 100 posts, alguns països (com ara els Estats Units, Califòrnia -que pel que ens ocupa és com un país-, Mèxic, Guatemala, Costa Rica, Panamà i Argentina) i no pocs quilòmetres. Ara i aquí diem adèu a aquesta llibreta de viatges virtual. Gràcies per seguir-nos. Avui comença una altra aventura i, de nou, pensem: 'uff, quins nervis'.

Via Madrid

Ahir diumenge acabàvem la nostra estada a Buenos Aires en pantalons curts i sandàlies, tot menjant un deliciós gelat de xocolata i coco, a l’altura del millor de Can Soler. Feia una calor espantosa i tot San Telmo, el barri on ens hem hostatjat, semblava que era al carrer, mirant de ‘caçar’ una mica d’aire fresc. I a Catalunya, ens diuen, fa un fred que pela. Suposo que ens en penedirem, però tenim ganes d’abrigar-nos. I això és com dir, d’alguna manera, que, és clar, també tenim ganes de tornar! Començàvem el viatge ‘via Chicago’, mig homenatjant un gran tema de Wilco; i l’acabem, demà dimarts, ‘via Madrid’, una expressió que tot de sobte ens sembla que té títol d’editorial d’El Punt. Aquesta escala a la capital d’Espanya no és, necessàriament un mal auguri, tot i que si que és el trist recordatori que l’aeroport de Barcelona –i per tant el nostre país-- no té sempre la importància que es mereix.

Temps viatger

Armats amb guies de viatge i amb l’orella ben parada a qualsevol consell, ja que, al capdavall, hem acabat convençuts que la millor guia és, de fet, fer cas d’un bon consell, hem anat dissenyant el recorregut de la nostra aventura. Des del principi, vam assumir el risc –relatiu,és clar-- d’equivocar-nos. Corríem el perill –més relatiu, encara-- de deixar-nos perdre alguna cosa en invertir una mica més temps del que alguns estarien disposats en desplaçaments, trucades o en recórrer alguns albergs. El cas és que no ens agrada dependre d’una agenda apretada. Valorem el “luxe” de badar en un autobús ple de gent del lloc; fruim en parar l’orella en un bar amb olor de cafè a l’hora d’exmorzar; i ens mig emocionem en caminar per la sorra d’una platja quan cau el sol. A vegades ens venen ganes de deixar passar una estació de metro tot enfrascats en un bon llibre. Només a l’Argentina hem sentit de prop l’estrés del viatger, on en un mes hem fet més quilòmetres que els que vam fer en tres i una setmana, als Estats Units, Mèxic, Guatemala, Costa Rica i Panamà. Però estem segurs que tornarem, encara que només sigui per passar una tarda sencera intuint balenes en una platja de la Patagònia. Tot viatge acaba amb assignatures pendents. I això és bona senyal.

Cua a l’Antàrtida

S’han acabat els temps en què encara hi havia llocs per descobrir. Fins i tot hi ha cua per embarcar-se en un vaixell que et porta a l’Antàrtida. Aquesta és una de les realitats que et toca assumir, vagis on vagis, com a viatger independent. A partir d’aquí, es tracta d’intentar arribar al lloc per propi peu, evitant preus abusius i tours massificats. L’objectiu es converteix gairebé en quimera i en alguns casos, quan el lloguer de cotxe és massa car o no hi ha combinació de transport públic, no tens més remei que deixar-te convèncer. Així és com acabes dalt d’un minibús amb deu persones més esperant que el “guia” t’indiqui quan pots baixar i fer una foto: “tenen 15 minuts”. N’hi ha que ofereixen tours alternatius, sovint un hostel que atén la demanda de motxilers amb ganes de trobar alguna altra cosa. Alternatiu, pot voler dir que el tour inclou un “treking” –així se l’anomena, estiguis al país que estiguis, però normalment no és res més que una excursioneta-, o potser només et garanteix que els teus companys de viatge siguin joves de tot el món amb qui, almenys, compartiràs la queixa perquè només tens 15 minuts per fer una foto. Davant d’això, i per evitar-ho, pots intentar diverses solucions: arribar a la conclusió que prefereixes anar menys lluny però pel teu compte o, el que és millor, posar-te d’acord amb altres viatgers i, per exemple, compartir les despeses del lloguer d’un cotxe. Hem constatat, doncs, que aquesta “altra” forma de fer turisme, que és majoritària entre la gent jove de tot el món que carrega una motxila a l’esquena i omple albergs per tot arreu, no troba pràcticament mai una oferta que respongui al que busca. Només treking, caiac i rafting, però pràcticament mai excursions especialitzades en natura i medi ambient –com ens hagués agradat a Costa Rica- o una mica d’història del país, de les seves comunitats, de la situació social… per completar les explicacions, molt enriquidores també, de la gent del carrer. Se’ns acut que podrien ser estudiants o llicenciats universitaris del lloc –en tots els països n’hi ha- que podrien trobar una oportunitat laboral. Seria bo que aquesta opció, però, no es convertís només en l’oferta d’hotels de cinc estrelles que volen satisfer el turista més exigent. L’exigència no depèn dels diners que duus a la butxaca.

Un viatge és com una persona

“Un viatge és com una persona: no n’hi ha dos d’iguals. Tots els plans que hàgim pogut preveure i totes les seguretats que pensem tenir garantides serveixen de ben poc. Amb els anys, descobrim que no som nosaltres els que prenem el viatge, és el viatge que ens pren a nosaltres.” Ho va escriure en John Steinbeck, en el seu llibre ‘Travels with Charley in search of America’, l’any 1962.

De la moleskine a l’ibook

A estones ens hem sentit una mica estranys carretejant el nostre ibook amunt i avall, sempre a punt per escriure una estona. L’ordinador portàtil ha estat un company de viatge, que ens ha requerit esforç en el transport, prudència en la seva exhibició i algunes hores en la seva manipulació. D’alguna manera, però, aquest ordinador blanc ens ha ajudat a pair les experiències que hem anat visquent. No ha estat un llast, sinó una eina. Una bona eina. Com les entranyables llibretes ‘Moleskine’ dels viatgers d’abans, que, per cert, malgrat les facilitats tecnològiques que ens ha ofert l’ordinador… també hem portat amb nosaltres.

Balanç de llibre

Deu ser hora de balanços: llibres? Un munt. ‘Vida de este chico’, del Tobias Wolff; ‘La Velocidad de la luz’, del Javier Cercas; ‘Hermosos y malditos’, del Francis Scott Fitzerald; ‘Tinísima’, de l’Elena Poniatowska; ‘El albergue de las mujeres tristes’, de Marcela Serrano; ‘La crisis argentina’, de Luis Alberto Romero; ‘Travels with Charley’, del John Steinbeck; ‘El final del fin del mundo’, del Luís Sepúlveda; el ‘Talento de Mister Ripley’, de la Patricia Highsmith; ‘Entre Ballenas’; de Roger Payne; ‘Americana’, del Don De Lillo; ‘Historia de la infamia universal’, de José Luís Borges; ‘In Patagonia’, del Bruce Chatwin... Ep, i també les guies: una Michellin de Chicago, una dels Estats Units i una altra de California, de la casa Rough Guides. De la mateixa molt recomanable editorial vam carretejar-ne una de Mèxic. A centre amèrica i a Argentina vam passar a estar, tot i una certa resistència, sota l’ombra Lonely Planet. Vam enviar a casa el Paralel 42, del John Dos Passos, que queda pendent per un altre viatge als EUA.

Literatura de viatges

Diuen que Bruce Chatwin va inventar una nova literatura de viatges amb la seva novel•la In Patagonia. Aquest llibre ens acompanya uns dies, tot oferint-nos una porta d’entrada críptica, però també fascinant, a un paisatge que és descrit, a través de persones i llegendes. El paisatge, ens recorda de nou, és un ‘invent’ humà. La realitat queda en evidència com una pobra convenció, davant les aventures del yamana raptat per Fitz Roy, en Jemmy Roberts; la pesquises per averiguar l’orígen d’una pell glaçada d’un fabulós animal de la prehistòria; el somni impossible d’un espavilat francès de províncies per reclamar el títol de Rei de la Patagònia; l’epopeia d’un anarquista búlgar tancat a Ushuaia o les últimes hores d’en Butch Cassidy i en Sundance Kid, en els convulsos territoris del sud d’Argentina. Chatwin aposta per les històries, en un fresc que descriu de forma admirable el vertigen de la conquesta, la fascinació per la frontera, la brutalitat del pioner i, finalment, l’adictiva mirada del viatger.

La nova Europa

Arreu ens trobem aquest concepte recurrent ‘la vella Europa’, en contraposició a aquest nou món que hem visitat, de forma una mica capritxosa, de Chicago a Ushuaia. Però resulta que hi ha una nova Europa, i per sort no és la dels mercaders i la dels estats (diria que aquesta és la vella, d’Europa). És una Europa que es dibuixa al voltant d’una taula, amb gent jove, i és plena d’idees. Gent com nosaltres, gent com en Paul i la Natalie, l’Ulli i l’Aikea, en Lieven i la Silvie, la Kristen i en Cristof, en Marco… persones que hem anat trobant i amb qui, gràcies a aquesta llengua franca que és l’anglès, hem compartit dubtes i arguments. Ens hem trobat en un mateix espai –Europa?- amb moltes ganes de conèixer, amb moltes ganes de repensar, amb moltes ganes de fer bé les coses, amb moltes ganes de compartir.

A la fi del món

Milers de quilòmetres pràcticament deserts. L'horitzó és verd, groc i a vegades d'un blau d'aigües glacials. Platges infinites on reposen pingüins, lleons i elefants marins i on, aquests dies, encara es deixen veure les magestuoses i curioses balenes australs. El ripio. El vent. Els icebergs i els glaciars. El fred. La fi del món és una barreja de pau i melanconia. Una pau que pot ser violenta. A vegades, la Patagònia fa por, aquí pots creure que la natura ho venç pràcticament tot, i s'enganxa ben endins. Avui hem arribat a Ushuaia.

Balenes, ben a prop

Una femella i la seva cria se'ns acosten ben a prop, a prop de la costa de Puerto Pirámides, a una hora de Madryn, on ens hostatgem. Silenci. Un llom negre amb callositats blanques, com incrustacions coralines milenaries, són característiques d'aquestes balenes australs. A l'horitzó, un petit sortidor que s'enfila cap al cel. Ara se submergeix i després ens ensenya una cua perfecte mentre fa la vertical, potser --diuen els experts-- per escoltar altres sons milers de milles enllà. Ens busca i ens fa emmudir. Gairebé la podem tocar. Les balenes més grans, les blaves, són els animals més grans que mai s'han conegut en la història de la vida a la terra més que dinosaures i altres gegants prehistòrics. Ens ho explica el biòleg nordamericà Roger Payne en un llibre fascinant, Entre balenes, on ens submergeix amb explicacions expertes, però també poètiques i emotives, en els interrogants sobre la vida d'aquests éssers pausats i misteriosos. Pensem en els grans baleners, en els arpons i les matances que en molts indrets les han portat a l'abisme de l'extinció i que ja fa temps van eliminar del tot els exemplars més voluminosos. Aquí, menys mal, els arpons s'han substituït pels flashos impacients i emocionats de voayeurs de tot el món. Que no les destorbin massa.

Carnentina

Hi ha un viatge que es fa amb l'estomac. Està clar: són les emocions davant d'un paisatge, un edifici, un quadre... coses que a vegades ens fan pessigolles a la panxa, o ens posen la pell de gallina. Però també hi ha aquesta mena de vertígen voluptuós que ens repta; aquí a Argentina, on els 'asado' són una forma cultural de primer ordre i la influència culinària italiana és un llegat miraculós; davant d'un bon 'bifé de chorizo' a la brasa o una pizza de rúcula i pernil... com la de la foto, degustada a l'Almacen del Sur. Hi ha un viatge que es fa amb l'estòmac, si.

La Patagònia

Descobrim a l'excel•lent Museu de Paleontologia de Trelew --que, per cert, ens recorda amb eloqüència que la història d'Amèrica no comença el 1592-- un comentari que Charles Darwin va fer sobre la Patagònia, al seu llibre 'Viatge de l'HMS Beagle'. Diu el científic: "Quan repasso algunes imatges del passat, descobreixo que, d'alguna manera, les grans planes de la Patagònia aconsegueixen creuar-se davant els meus ulls força vegades. I em sobta, perquè són miserables i inútils. Només poden descriure's en termes negatius: buides, sense aigua, sense arbres, sense montanyes, a penes quatre plantes empetitides... Per quin motiu, aleshores; i això no només és en el meu cas particular, em consta; han pres aquests àrids deserts un lloc tan ferm en la meva memòria?"

Etnocentrisme indomable

A El Calafate, un petit poble que es presenta amb el discutible honor de ser el més car de l’Argentina, i que és el centre d’operacions més convenient per apropar-se al glaciar Perito Moreno, fem nit en una petita hosteria, la Mariana. És diumenge al vespre i la mestressa ha convidat a sopar dues joves que, aventurem, podríen ser les seves netes. Mentre mengen, miren enriolades un concurs d’aquests de cultura general, de la mena del 15x15, per entendre’ns. El presentador, en aquesta ocasió, posa a prova un grup de joves amb preguntes que, les nostres companyes de menjador responen, quasi sempre amb encert. En quina ciutat hi ha el Partenó?, repta el conductor. La concursant de la televisió respon amb letal rapidesa: Mèxic. Se’ns escapa una rialla. Com és possible? Tot i que, ben mirat, no són les restes de Teotihuacan un dels singulars ‘partenons’ del continent on ens trobem? La resposta és del tot incorrecta, està clar, però d’alguna manera apunta una pista de claror, que revela el nostre –potser indomable- ‘etnocentrisme’.

D'illes, barrets, serps i… elefants

La foto que acompanya aquest post és indiscutiblement dolenta, però no per això la pregunta que d'alguna manera suggereix és menys pertinent. És un barret? O és, més aviat, ja que la realitat és potser només una de les mutacions de la imaginació, una serp que ha engolit un elefant? Antoine de Saint Exupery es va inspirar --llegim-- en aquesta petita illeta que es veu, just a tocar de la costa. És l'Illa dels Ocells, a l'Itsme de la Península Valdès, a la part del Golf de Sant Pere, per escriure un dels fragments més memorables del Petit Príncep.

Banda sonora

El nostre ipod, aquest imprescindible invent d’Apple, té un particular hit parade, una banda sonora que ens ha acompanyat fent camí arreu del continent, i en el qual ha destacat per les vegades que els hem escoltat, o bé per la petja emocional que ens han deixat i que per sempre quedarà lligada a un paisatge-- el primer disc dels The Magic Numbers; Silva, l’últim del Vinicius Cantuaria; el Songs from the Northen Country, dels Teenage Fanclub, rescatat en una botiga de Frisco; l’addictiva recopil•lació A user’s guide to dels They might be giants; la poesia del Viva de Sanjosex; l’Untouched Takeaway del Nick Lowe; el deliciós Got no Strings de la Michelle Shocked; Baltimore, de l’enorme Nina Simone; aquesta joia que és el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco; el Noises on the Highway del gran, gran, gran Greg Trooper; l’Inconsciente Colectivo, descobert per la Fabiana Castilo; l’etern Sam Cooke i el seu The Man and his Music; l’apabullant directe de la Lucinda Williams al Fillmore; la delicada Susana Harp i el seu molt recomanable Xquenda; l’efervescència soul de la Dakah Hip Hop Orchestra; l’exquisit Where We'r from the Birds Sing a Happy Song de Yosume o… ep, i, no ho dubteu, moltes, moltes més. El nostre ipod ha arribat a emmagatzemar 3.800 cançons.

Una Suïssa fora de lloc

San Carlos de Bariloche és una ciutat nova, amb poc més de 100 anys de vida. Aquesta població andina presideix amb excel·lència l'impressionant llac Nahuel Huapi, envoltat per un enorme circ de muntanyes nevades. Molts coneixen Bariloche i la seva zona d'influència com la petita Suïssa. I bé, el cas és que la comparació té molt de sentit. L'arquitectura de les ciutats d'aquesta part de la Patagonia està explícitament influenciada per les cases dels Alps. Molts dels primers pobladors d'aquests pobles van ser, precisament, persones provinents de Suïssa o Alemanya. El resultat d'aquest creuament genera, encara avui, una certa perplexitat. Bariloche és ple de botigues de xocolata i de restaurants especialitzats en 'fondues' (de formatge i de carn, és clar). En les principals places alguns espavilats persegueixen els turistes tot oferint-los els seus gossos San Bernats per a una 'foto inoblidable'. El més inquietant, però, és l'obsessiva presència de petits follets del bosc que, amb els seus cossos petits i recargolats i les seves barretines de colors, et saluden des de la major part d'aparadors de la ciutat. Bariloche regala el visitant amb paisatges increïbles, però també amb una particular versió 'kitsch' d'una Suïssa... fora de lloc.

El món a través del 'mate'

El 'mate' és una mena d'esport nacional, aquí. És l'acompanyant fidel de molts argentins, que el carretegen amb devoció arreu on van. Al seu voltant, es reuneixen els amics en l'escalfor de les cases, de portes endins. Però també el trobem --i de quina manera!-- l'exterior: és molt difícil trobar-se una plaça o un parc sense algú prenent l'addictiva --i també excitant-- infusió. Els utensilis bàsics són el recipient on es 'ceba' la infusió, que pot ser una petita carbassa buidada o un simple got; la bombilla (una mena de canya que filtra el preparat) i el termo amb l'aigua calenta. Als supermercats n'hi ha una varietat aclaparadora [només cal veure la fotografia que acompanya aquest post], i en les gasolineres es troben, fins i tot, maquines expenedores del preciat beuratge. Però el 'mate' és alguna cosa més. Tot i que es pren també a l'Uruguay, el Paraguai i algunes parts de Xile i el Brasil... el 'mate', a Argentina, conforma, bé que subtilment, una mena d'identitat nacional. La 'hierba mate' és previa a la colonització, i forma part indissociable en la indumentaria dels mítics gauchos. El 'mate' és, per tant, diferència i orgull. I finalment, també companyonia. A diferència del cafè o el tè... el 'mate' es comparteix.

'Backpackers nation'

Les guies Lonely Planet lideren els camins dels viatgers de motxil·la arreu del món. Han substituït amb rapidesa les quasi entranyables 'trotamundos' de fa uns anys. Aquesta globalització de 'bon rotllo' a acabat conformant una mena de món paral·lel, que anem trobant aquí i allà, en la majoria de 'youth hostels' on fem nit. La banda sonora l'assorteixen, quina sorpresa!, Bob Marley i Manu Chao, i el vestuari de la majoria de protagonistes juga capritxosament amb el mainstream de Levi's i Nike, tot i que acaba decantant-se per marques menys òbvies, com Calhart, Vans o American Appareal. Una tarda ideal? 'Hanging around' amb algunes cerveses, i una bona estona al messenger. Les nits s'allarguen als espais comuns, on tothom mira de fer la millor fila. Els matins fan de mal arrencar, i, en alguns casos, els dies passen, sense moure's de l'alberg. Sovint el viatge és el comentari d'algú que diu 'm'ha dit un amic que algú li ha dit que tal lloc val una visita'.

La bodega dels '7 socios'

Mendoza, la quarta ciutat d'Argentina, concentra anualment bona part de la comunitat alpinista/andinista internacional: és, durant els mesos de l'estiu --el nostre hivern!-- el camp base per a l'abordatge de l'Acongaua, el cim més alt del continent. Hi arribem just quan les neus dels Andes es comencen a desfer. La temporada turística es troba en 'stand by', a l'entremig dels mesos de l'ski i el muntanyisme. Aprofitem per donar un cop d'ull a algunes de les bodegues més reputades del país. Als voltants d'aquesta ciutat, i concretament a les poblacions de Luján i Maipú, trobem la major part de vinyes que alimenten el puixant mercat de vins d'Argentina. Una 'mendocina', que ens guia en un mediocre 'tour' fins a l'espectacular 'pont de l'Inca', ens informa d'una bodega amb molta projecció. És 'La Séptima', formada per set socis, ens explica, i que fa un vi excel.lent. 'Tota la ciutat espera el moment del trencament del negoci', diu tot rient, 'tots sabem que això és Argentina, i fa uns anys que dura i encara no s'han barallat'. L'Argentina és aquesta particular combinació de cínic fatalisme i vibrant orgull patriòtic...

Petjades reconeixibles... i reconegudes

Per primera vegada en més de tres mesos de viatge, ens entreguen un fulletó en català. És aquí, al nord de l'Argentina, a Tilcara, un poblet amb forta empremta indígena encara, situat a 200 quilòmetres de Salta, la vital ciutat on ens hostatgem durant tres dies. El responsable del fulletó és un jove que ven artesania i reivindica els materials i processos tradicionals d'alguns dels pobles de tradició quetxua. Ens explica que va ser un turista català qui el va ajudar a traduir la informació. La iniciativa denota justificat interès comercial, que reconeixem. També ens reconforta el que hi ha darrera: respecte real pel que som, pel que reivindiquem, que en el fons -ell així ho entén, també- té molts punts en comú amb el que defensen aquí algunes comunitats indígenes. Ens emociona i ens preguntem perquè no ens ho hem trobat abans.

Superació

Cap meravella de l'art o de la naturalesa que hem vist durant aquest viatge ens acabarà tocant tant a fons com ho fan algunes de les persones que hem anat coneixent. Bones persones, --no creiem en les dolentes... tot i que hi ha excepcions destacades, com ara en Bush, l'Aznar...--, que ens ensenyen que hi ha tantes formes de viure com éssers humans hi ha al món. Mirades diferents, més o menys allunyades culturalment, però en les quals sempre acabem trobant un punt de confluència, d'entesa. Sovint són connexions quasi màgiques, que generen moments d'una intimitat sorprenent, tenint en compte la joventut de la coneixença. D'aquests moments, ens queden les històries de superació. Persones que passen per moments vitalment importants, una separació o una malaltia, i que lluiten per tirar endavant. Viatgers que es busquen. Nosaltres els hem trobat i sempre ens acomiadem amb un fins aviat i una forta abraçada. Aquesta és la màgia de viatjar, la màgia de viure.

'Fuera Bush'

El país és ple de pintades amb aquest missatge. Els incidents a Mar de la Plata han estat publicitats arreu del món, però la protesta per la visita del president 'W' a Argentina, on ha participat en la Cimera Americana, s'han donat en la pràctica majoria de ciutats [la concentració a Salta, en la foto]. L'edició sudamericana de Le Monde Diplomatique, -el Dipló, que li diuen aquí-, dedica l'actual número a les perspectives d'aquest subcontinent; ric en recursos i amb una població ben formada, tot i que també dramàticament desigual i explícitament mal governat; disputat pels capitals nordamericans i europeus. El pròxim desembre, hi ha una altra cimera important a Montevideo, on els països del Mercosur miraran de trobar estratègies menys dependents de les grans potències... sembla que aquesta trobada tancarà la maratoniana carrera de cimeres d'aquests últims dies. Les agendes dels presidents sudamericans han estat ben plenes: 'una cimera cada quinze dies!', s'exclamen amb ironia els periodistes del Dipló...

Distàncies que no s'acaben

Les distàncies són enormes, en aquest país. Deixem Iguazú a les 21.30, dalt d'un poderós autobús de la companyia Andesmar. Durant 26 hores, serà la nostra casa. Direcció Salta, la captial del nord-oest argentí, ben a prop de Chile i Bolívia, anem descobrint una Argentina que té ben poc a veure amb la indomable autoestima portenya de Buenos Aires, els seus cafès i teatres. Passem pobles on la pols i la brutícia senyoreja en carrers amples i inòspits. Una Argentina desenfocada, del tot oblidada. Ens inquietem, des del còmode autocar. Serà així la Salta que trobarem al final del recorregut?

Iguazú: la força de la natura, de nou

La natura mana. I aquest any ho fa quasi en forma de protesta. Els huracans i les tempestes tropicals ens han perseguit des d'Estats Units. Avui, a Iguazú, el riu crescut -no s'havia vist així des del 1992- baixava vermell, mostrant una ferida profunda i irreparable. La deforestació d'aquesta part de la selva subtropical; entre el Brasil, l'Argentina i el Paraguai; fa que la terra es desprengui amb facilitat i els sediments s'arrosseguin cascada avall, tot tintant l'aigua. Els pins per la voraç indústria paperera i els cultius invasius de soja, destinats a les nostres panxes, estan substituint les espècies autòctones. Davant d'això, Iguazú, un meravellós i espectacular parc protegit, se'ns revela també com un immens, però també amenaçat, oasi.