Tortuges en aigües calentes

És veritat. No hi ha res com capbussar-se en aquest mar transparent, al Palancar -un dels punts estratègics pel "diving" a Cozumel- i veure nedar tortugues molt a prop teu. Ahir, per fi, vaig fer la meva primera immerssió lluny de casa. L'aigua calenta, la visibilitat cristalina, la paret de corall, les tortugues marines, els peixos de colors... I, en una de les capbussades, una corrent que ens portava sense fúria, com un balanceig. La primera, però no l'última.

La costa venuda

No ens atrevim a acostar-nos a Cancún, ja en tenim prou amb el turisme "europeu" de Playa del Carmen. Aquí, encara hi ha algun trosset petit de platja sense edificar, i els vilatans del poble i els turistes que no hi arribem amb un braçalet de "tot inclòs" encara podem acostar-nos fins a la sorra i fer un passeig trepitjant les aigües turquesa sense demanar permís al vigilant de l'hotel. L'amo del bulliciós youth hostel on hem passat la nit ens diu que la corrupció és l'explicació de tot. "Aquí, els hotelers lluitem perquè això no es converteixi en Cancún". "Que se'n vagin a construir a la selva, allà on sigui, però lluny", apunta amb una argumentació --no cal dir-ho-- certament inquietant. Quan, nosaltres europeus, li confessem la nostra preocupació --"ho estan destruint tot!"-- ell ens replica amb un somriure sorneguer: "No es preocupin tant del que ens passa aquí que vostès ja no tenen un pam de platja verge". La conversa acaba aquí. Ens hem guardat un "ja té rao, ja" i tampoc li confessem que sí, alguns dels hotelers més invisasius de la zona són precisament catalans.

L'efecte 'Venècia'

L'efecte 'Venècia' és el miraculós fenomen que omple la plaça Sant Marc de turistes i que, en canvi, els fa desaparèixer uns carrers més enllà, només en tombar una cantonada lluny del riu de persones uniformades amb bermudes, sandàlies i càmera fotogràfica ben visible. És així com, en sortir del corrent principal, --on les botigues de records barats i els establiments de menjar ràpid t'aboquen a una fonda decepció--, trobes --retrobes-- una ciutat quasi per a tu sol. Si no fos per aquest efecte, l'efecte 'Venècia', quasi ningú viatjaria. Pensàvem això aquest matí, als jaciments de la ciutat maya de Chichén Itzá, a la península del Yucatán, a Mèxic, envoltats per un corrent atabalador de turistes de 'touroperador' --sincerament, encara inèdit en aquest viatge--. Tots, els turistes, anàven ben identificats amb adhesiu i braçalet, i mostraven una particular ansietat per fer-se amb el major nombre de records al menor preu possible. Després, segurament, ja als enormes resorts de Cancún, a unes poques hores del jaciment, compararan preus i es vantaran, amb suficiència, de ser millor negociadors. Sigui com sigui, nosaltres, modestament asseguts sota l'ombra benafectora d'un arbre, emplaçats a l'altra banda de la piràmide principal, ens sorpreníem de la descomunal bellesa de la construcció... quasi en solitari. Uns centenars de metres enllà, tot era una aglomeració sorollosa i confusa.

La nostra motxil·la, tan petita, tan petita

San Juan Chamula és un dels pobles amb majoria de població indígena que envolten San Cristóbal de las Casas, la 'capital' sentimental de Chiapas. Hi fem cap en un dels petits autobusos que diàriament enllacen els dos municipis, junt amb una vintena de persones més... i una gallina. La conversa dels nostres acompanyants és animada, tot i que netament incomprensible: parlen en tzotzil. Arribats al poble, aquesta serà, majoritàriament, la llengua de relació. Aquests dies, es celebren les festes de San Mateo. El mercat --observat per alguns turistes, que a penes poden/podem fer cas de les raonables recomanacions de no fer fotos-- és particularment viu, aquest matí. La sensació d'ofec que arrosseguem des de fa uns dies esdevé aquí particularment punxant. L'olor de les paradetes, la pols del carrer sense asfaltar, la pòlvora de les celebracions que tenen lloc davant la plaça --i que ens recorden un correfoc!--, la insistència dels venedors ambulants... tot plegat ens situa en un abisme que a penes podem comprendre. Aquest és un món que s'assembla ben poc al que portem a l'esquena en les nostres motxil·les, que tot de cop ens semblen tan petites, tan petites. A l'autobús, de nou, ja de tornada, els meus ulls descobreixen la mirada serenament sostinguda d'un infant, amb la cara bruta i abillat a la manera dels Altos de Chiapas, que em mira sense mirar-me. Té uns ulls grans, que brillen, com reivindicant la incandescència d'una vella-gran cultura. No hi trobo, en aquesta mirada, ni curiositat, ni por... tampoc estic segur que sigui indiferència. No sé que és. Ras i curt.

Aquí, ara

Des de San Cristóbal de las Casas ens decidim a visitar una de les comunitats zapatistas de Chiapas, fora del control del govern mexicà. Arribem al centre administratiu d'una de les comunitats -el que es coneix com Caracol. Estem, però, força lluny de La Garrucha, on fa pocs dies s'ha aprovat la Sexta Declaracion Lacandona" i l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) ha anunciat la "Otra campaña", una mena de gira zapatista que recorrerà el país a partir de gener de 2006 en paral.lel a la campanya política per a les eleccions a Mèxic. Podem xerrar amb la "junta del buen gobierno", primer, i la comissió política, després... tots amb els preceptius passamuntanyes, que, no amaguen uns ulls amables i hospitalaris, plens de dignitat. Molt lluny de la dialèctica del ja convertit en icona internacional Subcomandante Marcos, ens expliquen el perquè de la lluita, la història de l'aixecament armat del 1994, el record i el present de la repressió militar i l'amenaça paramilitar, que, ens subratllen, no podem menystenir. També ens parlen del funcionament de les comunitats: les escoles, les clíniques, les cooperatives de dones... Ens hi hem passat tot un mati. Sortim amb una sensació estranya d'irrealitat, però també amb un sentiment d'admiració i esperança. La causa zapatista ha donat veu als que no l'havien tingut mai, això ho sabíem, però avui ho hem pogut veure de primera mà: somriures tímids i paraules tranquiles amb accents de llengues impossibles que ens parlen de lluita per la justícia, la dignitat, la igualtat. I que sobretot ens recorden la importància del dret a decidir. Un dret que, segur que amb contradiccions, es practica a les comunitats zapatistes. Avui ens han parlat del present i també del futur. Els joves que acaben els seus estudis secundaris a les comunitats s'hi queden per ensenyar als que estan aprenent. A l'horitzó, encara molt lluny, la "preparatoria", la universitat també a les comunitats. La irrealitat es converteix en alguna cosa més palpable poques hores després. A l'alberg coneixem a la Míriam, una esbojarrada estudiant mexicana de ciències polítiques de la UNAM de 19 anys que ha viscut de prop les discussions a La Garrucha com a membre d'una organització d'estudiants. Ella ens parla amb passió de la lluita zapatista i d'altres lluites indígenes que han decidit estar-ne al marge i de totes les lluites que conflueixen en les assemblees amb organitzacions i causes de tot el país, de tot el món. Ella també és el futur. Aquí, ara.

[Més informació, en aquest post publicat a Vilabep de Viatge]

La beguda dels Déus?

La coca-cola, o altres refrescos, com la fanta, la pepsi o la mirinda, tenen un lloc en molts dels rituals i maneres de fer de la medicina maya actual i són, a més, un element que trobem sorprenentment al costat d'espelmes en algunes esglésies, com la de San Juan Chamula. No és broma, no. Ens ho corrobora, després, el Museu de Medicina Maya de San Cristóbal, gestionat amb excel·lència per la Organización de Médicos Indígenas de Chiapas. Un símbol de la globalització més descarnada convertit en objecte sagrat? Aquesta idea ens torba, però és només una de les moltes coses que ens apel·len a la nostra visió tan cartesiana, aquests primers dies a Chiapas, on el Mèxic que aspira al primer món que, pretesament, és protagonista a la seva capital, es transmuda en un escenari on la cosmovisió de les cultures mesoamericanes guanya pes. Tot sembla barrejar-se, en aquestes terres: la realitat, el mite, el metge, la partera, el somni, el malson, la mort, la vida, la creu, el bruixot, les espelmes, les plantes medicionals... i enmig, la Coca-cola. La beguda dels Déus?

Verticalitat

Abans de poder escoltar el crit del governador d'Oaxaca --el rotund 'viva mexico' que congrega milions de mexicans en les principals places de les grans ciutats del país-- vam haver d'esperar prop d'una hora i mitja, palplantats, en un Zócalo on no hi cabia ni una agulla. Una orquestra de mariachis desafiava amb èxit les modes, des d'una glorieta guarnida amb banderes i bombetes dels tres colors preceptius: vet aquí: el verd, el blanc i el vermell. La culminació del 'mes patrio', --la festa del grito--, va continuar amb l'estridència insistent d'una banda de marxes militars, entre la indiferència primer, i després en mig de la creixent indignació de bona part del públic. Tot plegat anava més tard del previst, i això que a Mèxic hi ha un marge generós en els horaris. Finalment, i després de l'arribada de la 'senyorita America', que ens va regalar una tremolosa i certament desafinada versió de l'himne nacional --per cert, ens diuen, una peça composada per un català--, el governador va sortir al balcó. Alguns xiulets, però el 'viva mexico' va ser respost amb complicitat pels milers de persones que ens envoltaven. Després d'això, crits, petards i esprais d'espuma, que ens van deixar ben blancs. El ritual del 'grito', pensem ara, uns dies després, quan falten poques hores per agafar un autobús nocturn direcció Chiapas, només s'entén tenint en compte aquesta línia vertical que sembla definir la història de Mèxic. Algú crida des d'un balcó --és el poder, és clar--, que es situa damunt els caps dels ciutadans, que només responen, quan els toca, com un submís eco. La imatge lluminosa i opulent que entreveiem en les finestres del palau de govern, des de la plaça estant, ens fan pensar com les coses no canvien tant fàcilment. Cal més d'un 'grito'.

"Vas a ir a gritar?"

Passegem per una curiosa llibreria al nord del carrer Independencia, a Oaxaca. Curiosa perque la majoria dels llibres, que tracten temes de Mèxic i centre amèrica, estan en anglès. Estem a tocar d'una de les més famoses escoles d'espanyol al municipi; una de tantes, de fet; que cada any porta centenars de joves --sobretot americans-- a passar uns dies, setmanes o mesos en aquesta ciutat plena de color. No ens podem estar d'escoltar la conversa entre dues de les dependentes. "Vas a ir a gritar?", pregunta una d'elles, la més jove. "Ai, pues no se... y es que hay gritos de alegria y yo a lo mejor este año estoy por el lamento". El 16 de setembre, els mexicans celebren el Dia de la Independencia. La nit abans, es reuneixen a la placa del poble i rememoren el crit d'Hidalgo en proclamar la Independencia. Ho veurem a Oaxaca. Intentarem explicar-ho.

Emy, estrella oaxaqueña

Ens passegem pels carrers d'Oaxaca despres de deixar el sorollós, contaminat però no per això menys interessant Mèxic DF. Ens deixem temps per estar tranquils, vagarejar, prendre un cafe, llegir i assaborir els colors i les olors d'aquesta ciutat. En una d'aquestes caminades pel centre, l'Uri s'atura a fer una foto del numero 800 del carrer que duu el nom del pintor Rufino Tamayo. No l'hem vist, però algú ens observava des de la reixa estant. Es presenta: és una senyora d'una setantena d'anys, d'ulls vius i poc dòcils. 'Mi nombre es Emy', ens diu. S'ofereix a explicar-nos els misteris de la curiosa decoració del numero: dins dels zeros hi ha cares pintades i el vuit duu un peculiar serrell. I es que estem davant d'un dels mítics salons de bellesa d'Oaxaca. Mític perque ja compleix els 50 anys, pero sobretot per l'Emy (nom "artistic" de l'Emiliana). Ens explica que fa teatre des dels 8 anys, i també fotonoveles, televisió... "Que me quiten lo bailado" ens diu. Ens ensenya una foto d'un dels altars més fotografiats el Dia de Tot Sants (el celebrat Dia de los Muertos a Mèxic). Li fem una foto i després de fer-nos-la repetir perque, diu, ha quedat borrosa, ens fa prometre que li enviarem una copia. Es queda amb una única prova de la nostra promesa: un paper on diu Laura i Oriol, Badalona, Barcelona.

Diada lluny de casa

Passem la Diada a Mèxic Districte Federal. És una sensació ben estranya. Seguim a l'edició mexicana d'El País (el seu país, ja ens entenem) el culebrot que és aquest procés per tenir un nou estatut que hauria de ser tant, i que es quedarà, finalment, a les portes de tantes coses. Ens queda lluny el joc polític i trobem a faltar les converses, les tertúlies amb la gent de casa. L’11 de Setembre es commemora a l’Orfeó Català a Mèxic, un dels casals del nostre país amb més tradició i amb més força arreu del món. Potser és per això que decidim fer-hi una visita. Falten dos dies pel dia 11. Trobem una esplèndida construcció, en un dels barris més bons de la ciutat, a l'anomenada zona rosa, plena d'activitats i amb un restaurant que, ens diuen, és excel·lent. Dins podem parlar català amb una mexicana, que s'encarrega de l'administració de l'orfeó, que l'any vinent celebrarà els 100 anys de vida. Recorrem les diferents sales, on saludem catalans que es posen al dia de la premsa del país, que fan reunions, que consulten la biblioteca... És aquí on ens emocionem amb els milers de llibres llegats pel notable contingent d'exiliats que va omplir la capital de Mèxic amb la pujada al poder del dictador Franco. Ens impressiona el pes de la història, però també del present. Cada any, prop de 200 alumnes fan algun dels cursos de català oferts per l'Orfeó. Molts són mexicans que tenen la intenció d'estudiar a Catalunya, i obtenen les primeres nocions de la nostra llengua. Un bon pensament que, segur, ens ajudarà a pair aquesta Diada lluny de casa.

Riscos per a viatgers badocs

Els primers dies al Districte Federal són, certament, un xoc. Aquesta ciutat no descansa, és un formiguer de persones amunt i avall, de cotxes que toquen el clàxon i on el vianant es mou amb una dificultat sorprenent enmig d'una via pública ocupada per incomptables paradetes, i amb una vorera plena d'obstacles, forats i rajoles trencades. Tot un risc, per a nosaltres, viatgers badocs com som. L'alçada de la ciutat, situada a uns 2.400 metres, ens fa esbufegar amb rapidesa en les primeres caminades. El DF és una ciutat enorme, que, una mica com Los Angeles, posa en dubte la mateixa idea de ciutat, tal i com la coneixem. No és fàcil ni còmoda, ras i curt. A més, una injusta llegenda l'assenyala com una de les ciutats més insegures del món. I és cert, cal anar en compte. Ens n'adverteixen els amics que hi tenim, en Ferran i la Lídia, i també la guia, i també la premsa sensacionalista que ens (des)informa de desenes d'assessinats i altres barbaritats cada dia des dels taulells situats en els quioscos presents a cada cantonada. Però ens resistim a conformar-nos amb aquesta imatge. L'amic Ignasi Vidal, des de Badalona, ens ajuda en aquest procés de comprensió, i també en César Ruiz, un mexicà amb els ulls i el cor ben obert, preocupat pel seu país. Una visita al Museu d'Antropologia de Mèxic --amb un nivell museogràfic impressionant-- ens obliga a confrontar-nos a un passat enorme, però que ens és molt desconegut. En els següents dies, visitarem més museus --com el petit però molt recomanable museu del mural de Diego Rivera--, algunes llibreries, un vídeoclub completíssim i esplèndid a la Condesa, un club de jazz --el Zinco-- d'altíssim nivell... tot plegat per fer-nos veure Mèxic, més enllà del Mèxic que havíem donat per cert en baixar de l'avió, provinents de Los Angeles.

Homenatge a Calders

Un 'pesero' és una furgoneta amb ambicions de ser autobús, pintat d'un verd que a primeres sembla només esmorteït però que, després d'una mirada més justa, amb prou feina passa d'escrostonat. Aquesta mena de vehicles; amb les portes del davant i el darrera permanentment obertes i on el conductors, sempre apressats, acostumen a acompanyar el seu vertiginós trajecte amb ranxeres d'alt voltatge; fan i desfan l'enorme ciutat que és el DF, transportant milers, centenars de milers de persones cada dia. Un 'viatge' val una mitjana de 2 pesos. Circulàvem amb un d'aquests taxis col·lectius, camí del centre històric, quan un dels nostres companys de camí va fer-nos adonar; amb la pulcra educació dels mexicans --tan diferent de la nostra brusquedat--, només dos lleus tocs a l'espatlla i un 'favor' mussitat amb timidesa; que ens requerien la nostra col·laboració. Un dels viatgers, després de veure com anava de ple l'autobús, havia decidit pujar per la porta del darrera, i es disposava a passar la seva --preceptiva-- contribució a la companyia de transports. De mà en mà --passant per les nostres mans, si-- va circular una moneda de 10 pesos fins arribar al conductor. Seguidament, vuit pesos inicien el camí de retorn, fins el seu propietari. Un excercici de cooperació exemplar, que potser té fins i tot alguna cosa d'heròic. El que si que és heroic, tanmateix, el netejador de vidres de cotxes que, situat en un estratègic i bulliciós punt de l'Avenida Reforma, salta a la via, atura el trànsit amb cega velocitat i recull del terra alguna cosa que no reconeixem en primera instància: és un ocell. L'acull entre les seves mans brutes i amb un somriure salta de nou a la vorera, lluny dels cotxes. El deixa damunt un petit arbret. Somriem.

[Pere Calders va viure a Mèxic, com tants altres catalans, exiliats de la dictadura, durant 23 anys. Allà va donar vida --amb perplexitat i incomprensió, però també amb una mirada profundament humana i sàvia-- a alguns dels seus inoblidables personatges, alguns d'ells ben marcats per Mèxic]

Mèxic DF: primeres impressions

Dilluns 4 de setembre aterràvem a Mèxic DF. Una arribada fàcil gràcies al Ferran (tianenc) i el César (mexicà) que ens vénen a buscar a l'aeroport i ens eviten el xoc inicial d'entrar sols a aquesta ciutat immensa, frenètica i inacabable de vint milions d'habitants. Ens estem a casa del Ferran i la Lídia, a tocar de la plaça del Zócalo. Tot just comencem a tastar els sabors del nou país i d'una nova realitat, després d'un mes i mig d'orde, organització i primer món --tanmateix, amb sonores excepcions, com veiem aquests dies amb el desastre del Katrina--. Passejar-nos pel carrer, agafar el metro, l'autobús o els pesero és una aventura plena d'incerteses, però també de noves descobertes. És ben clar que els mexicans fan la vida al carrer: mercats de roba i menjar, paradetes de tacos, tortillas i begudes mil per tot arreu i al metro un anar i venir de venedors ambulants amb CD, moneders, llibres, carpetes... Avui fins i tot hem topat amb uns sofisticats venedors de DVD pirates que et deixen veure algunes de les millors escenes i la banda sonora, armats amb un projector de DVD portàtil a la vista de tothom.

Un mes i mig: principis, finals...

Tot just comencem una nova etapa en aquest llarg viatge. Ho noto perquè de sobte se m'instal·la una sensació estranya a l'estómac, una barreja de tristor i melangia pel que anem deixant enrera -els llocs, però sobretot la gent- i també d'emoció davant del que ha de venir i encara és desconegut. Viatjar, sigui quina sigui la fórmula, el temps i el lloc, és una via segura d'emocions intenses i aquesta és alhora la part més enriquidora, però també, en alguns moments, desconcertant de tot plegat. Un trosset de vida concentrada arrancada de la quotidianitat més previsible -tot i que també emocionant- del nostre dia a dia. Lluny de la família, dels amics, dels objectes i dels llocs coneguts cada moment compta i els dies, el temps, s'allarguen. Assaborim els moments i les sensacions de forma més intensa. De sobte, una trucada, un email... ens retornen inesperadament, encara que per uns minuts, a l'univers conegut de sempre. Llavors, ens agradaria ser a prop per xerrrar, mirar-vos als ulls, fer-vos un petó o una abraçada forta.

Últims minuts a Los Angeles

Passem l'última nit als EUA, dins el gran recinte que és l'aeroport internacional de Los Angeles, el conegut LAX, en un dels ja quasi familiars Motel 8. Ens llevem ben d'hora i després de deixar el cotxe al servei de retorn de la companyia de lloguer Budget, agafem un autobús que ens ha de portar a la nostra terminal. Una de les treballadores de l'aeroport puja al vehicle amb un pastís enorme als braços. Saluda amb bon humor el conductor i inicien una conversa efervescent, que ens fa somriure, malgrat estar massa lluny per entendre-la. Són els nostres últims minuts en aquest país, --la terra dels valents, la terra dels lliures--, i ens disposem a passar pels emprenyadors peatges de seguretat de rigor. Amigable, poderós, fàcil, innocent, còmode, perillós, contradictori, desigual, ric, pobre, culte, ignorant, influent, musical, enorme, verd, blau, groc, gris, solitari, vertiginós, boig, malversador.... i encara moltes coses més impossibles d'absorbir, assimilar i, segurament, decodificar en un mes i mig. Hi tornarem.

Un enorme llegat

Se'm fa difícil no pensar en la sòrdida realitat que Billy Wilder va mostrar-nos amb Sunset Boulevard (aquell William Holden explicant la pel·lícula, ja mort, capbussat en una piscina) mentre passegem per aquest Hollywood Boulevard, on ens topem un cop i un altre amb una munió de turistes com nosaltres, distrets i emocionats a la vegada, mentre busquen --busquem-- els noms coneguts entre els centenars d'estrelles plantades en aquest fèrtil passeig. Progressivament, anem distingint un regust agredolç a les nostres goles. No és només l'aire patèticament crepuscular retratat pel genial director, que, d'alguna manera, ja ens esperavem, és una mena de sensació de traïció, de somni venut, de falsedat desvergonyida, que ens fa pensar en las Vegas. Al cap d'una estona, però, i després de veure --i trepitjar-- els noms de Ernst Lubitsch, Charles Chaplin, Elia Kazan, Louis Amstrong, Howard Hawks, Tom Petty, Orson Welles, Aretha Franklin, Ella Fitzerald, Elvis Prestley, Susan Sarandon o Katherine Hepburn --entre molts, molts altres-- comprenem el sentit d'aquest passeig de les estrelles. Recordar-nos la rotunda i incomparable aportació del país que ens acull a la cultura del segle XX. L'endemà ens acostem a les enormes cues de vehicles per entrar a aquest parc d'atraccions maldissimulat que és Universal Studios. En fugim amb la cua entre cames per la Buddy Holly Drive, en honor al gran rocker. De sobte, m'encalça una càlida satisfacció (una autopista dedicada a Buddy Holly!!!). Llarga vida a la fàbrica de somnis!

La ciutat incomprensible

'You can travel for miles and never leave LA' (Pots viatjar durant hores i no sortir mai de Los Angeles), cantava fa uns anys la Michelle Shocked a Come a long way, una de les seves millors cançons. Los Angeles és una metròpoli enorme, que es difumina en un terreny vastíssim ocupat abans per un desert, ara, sembla, ja oblidat del tot. Un urbanisme amb una qualitat molt més irregular que el que trobem en les ciutats de l'est del país amaga un dinamisme incandescent, que batega en desenes de barris plens de sorolls i olors. LA no és una ciutat fàcil, però, no obstant, acaba seduint-nos, amb una peculiar varietat de paisatges: l'ofensiva riquesa de les mansions de Bel Air o les boutiques de Rodeo Drive; l'explosió especiada de Mèxic al carrer Broadway o a East LA; les línies suggerents del Getty Center, dalt als turons, absent a tot; l'aire tranquil de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) el cap de setmana del Labour Day; les concorregudes platges de Venice, amb surfistes àvids de velocitat; les excentricitats de Hollywood Boulevard on es concentren els turistes que costa veure en altres llocs de la ciutat; el gens turístic barri japonès amb l'inquietant record dels encara ben recents camps de concentració per a japonesos a Califòrnia en el tram final de la II Guerra Mundial; les gegantines instal·lacions de la Warner a Burbank; la serena bellesa de la catedral de Nuestra Señora de Los Angeles, ideada per Rafael Moneo; el creuament d'autopistes dins la malla urbana; la mediàtica però encara espectacular arquitectura de Frank Ghery al Walt Disney Auditorium; la desesperança incrustada dels veïnats negres --on a South West va esclatar la revolta pels fets de Rodney King, saldada amb més de cinquanta morts-- o aquest barri transversal que a les ciutats americanes --i cada cop més, també a les europees--, queda conformat per invisible multitud de persones sense llar. Tot això és LA, una metròpoli enorme, que no sabem descodificar --i així, malgrat el seu dinamisme i capacitat d'atracció, se'ns revela incomprensible--, perquè no podem distingir-hi allò que fa una ciutat als nostres ulls: això és, la possibilitat, excercida diàriament, de descobrir i redescobrir els secrets rera el ciment tot fent una bona passejada. Ep, sense cotxe!

L'huracà des de LA

Aterrats a Los Angeles (LA) seguim pels diaris i Internet la devastadora petja de l'huracà Katrina. Impressionats, però potser fins i tot menys impactats que els que ho seguiu des de casa. No veiem la TV, el mitjà més efectiu per entendre el dramatisme del moment, però ens fem una idea de la situació a través dels extensos reportatges diaris del rotatius nordamericans en què no només hi trobem relats sobre desesperació, crítica a la lenta i desconcertant actuació del govern, sinó també sobre el paper de la professió de periodista en situacions com aquestes i la necessitat de recuperar el periodisme pur: explicar el que passa tal i com ho veiem (en aquest enllaç, trobareu un extens llistat de recursos a la xarxa). Avui, comprant en un super, ens han demanat si volíem contribuir a la campanya d'ajuda per l'huracà afegint un dolar a la nostra compra i hem llegit a la porta d'una església una crida a la pregària pels damnificats.

[Per cert, que en Randy Newman, amb la seva cançó Louisiana 1927, publicada al 1974 dins 'Good Ol' Boys', sembla que es va avançar als esdeveniments. És increïble la seva lucidesa premonitòria. Aquí podeu llegir la lletra]

Barcelona com a 'marca'

Missioners catalans van tenir un paper important en els primers anys de l''ocupació' europea del territori que ben aviat s'havia de conèxier com a Califòrnia. A la molt recomanable missió de Santa Barbara trobem cognoms com Serra o Ripoll, en els petits textos que acompanyen la visita. Uns segles després, altres catalans van contribuir al naixement i consolidació d'un altre territori, aquest menys plausible, i només visible través de les misterioses arts d'un cinematògraf. El músic Xavier Cugat o el director de fotografia Néstor Almendros van ser -i són, en certa manera- noms importants a Hollywood, on dormim aquests dies. A més, a Califòrnia, ens diuen, hi ha una creixent i ben dinàmica comunitat catalana, relacionada amb l'auge de la producció vinícola. Però tot això queda a l'ombra de la rotunda projecció que la nostra capital, Barcelona, guanya; al marge del futbol, naturalment; cada dia que passa. Ho hem vist remenant en els apartats de viatges de desenes de llibreries -hi ha moltíssimes guies dedicades a la capital de Catalunya-, però també ho hem pogut observar tot fixant-nos en la manera com una marca com Custo té cura de recordar la procedència 'made in Barcelona' dels seus productes. Les samarretes Custo, com les Camper, i alguns objectes amb dibuixos -aquí també!!!- de Jordi Labanda, es poden comprar en les botigues més 'hipsters' de les capitals nordamericanes. Sigui com sigui, el que ens sobta de veritat és trobar, a la selecta Thrift Promenade de Santa Monica, l'anunci de la propera inauguració d'una botiga Mango. Barcelona destaca en el logotip de la marca, i figura en lletres ben grans en tota la tanca publicitària. Barcelona ven, Barcelona està de moda... i tot això deu ser bo, si la bossa sona. Amb una ciutat -la nostra- col·lapsada de turistes i amb una preocupant tendència a una empobrida 'tematització', potser caldria que ens hi pensessim una mica, més enllà del cofoisme. Està clar que això, no obstant, és tota una altra història.