Tonyina sostenible a California

La costa oest de San Francisco fins a San Luis Obispo ens deixa sense paraules. Les ones del Pacífic es trenquen sobre altíssims penyassegats verges amb petites cales de sorra només aptes per surfistes. Però el millor és tot el que no es veu. Ens ho ensenyena l'Aquari de Monterrey, diuen que un dels més importants de Estats Units i del món. A nosaltres ens impressiona de debò. Enganxat al litoral, hi veiem una concentració de la fauna i la flora d'aquesta part de la costa nordamericana: lleons marins, foques, taurons, mil i una meduses, boscos submarins, algues de colors i tamanys extratrerrestres i tonyines immenses. L'aquari no només ensenya, també explica, educa i consciencia. Mentre veiem que donen de menjar a les tonyines, taurons i tortuges, l'speaker -sempre hi ha un speaker, això és Amèrica!- no només es fixa en la rapidesa de les tonyines alhora d'enganxar les sardines, sinó que aprofita per explicar-nos els perills de la pesca intensiva d'aquest peix tant conegut i preuat a tot el món. Ens ho explica amb pèls i senyals i un cop acabada l'exhibició ens reparteixen uns paperets on es diu quin és el peix que has de menjar per consumir de forma responsable i quin has d'evitar. I no només això, just al sortir de la sala, ens topem amb una paradeta muntada pel mateix aquari amb algunes de les llaunes de tonyina que et pots trobar en qualsevol supermercat dels Estats Units. Allà mateix t'informen de quines marques són respectuoses i quines no ho són. Us imagineu a l'Aquari de Barcelona una paradeta amb un senyor que t'adverteixi que millor no compris tonyina Isabel o Cuca -per posar un exemple- perquè no són sostenibles? Nosaltres ens ho imaginem... somniar és gratis i sostenible. Si voleu més informació, doneu un cop d'ull aquí.

Sean Penn a l'Iran

Descobrim que Sean Penn viu a la Bay Area poc després de començar a llegir una sèrie de cròniques escrites per l'actor a arrel d'una curta estada a l'Iran al mes de juny. Pen es vesteix de periodista per descobrir al lector del San Francisco Chronicle una altra cara d'aquest país amenaçat pel govern de Bush. L'actor activista guanyador d'oscars, tot i que per a alguns mai no deixarà de ser l'exmarit de Madonna, ens explica algunes experiències amb polítics reformistes, activistes a favor dels drets de les dones, adolescents i joves admiradors de les seves pel·lícules -especialment 21 grams, que com ell mateix recorda té un gran contingut de sexe i violència- i, en general, tot allò que els mitjans de comunicació majoritaris mai no ensenyen en les hores de màxima audiència a les televisions dels Estats Units. En definitiva, tot el que hi ha més enllà de la imatge d'un país islamista-fonamentalista-radical. Encara més que les històries que viu en primera persona i les reflexions sobre el país se'ns queden gravats els últims paràgrafs escrits des de casa seva. Pen veu des del sofà de casa com la CNN retransmet en directe una notícia sobre la seva visita a Teheran. De fet, el que estan explicant és que encara és a Teheran, seguit d'alguns comentaris afegits de la presentadora sobre el suposat activisme antiamericà de l'actor, només pel fet de mosatrar-se crític amb el seu govern. "Com puc confiar en els mijtans del meu país, si menteixen sobre una cosa tant senzilla com el fet de que estic a Teheran, quan ja sóc al sofà de casa", escriu l'actor.

Ciutadans sense fils

San Francisco no pot confiar en el seu pes demogràfic --700.000 habitants en 120 quilòmetres quadrats-- per mantenir el seu intocable estatus de ciutat pionera. Frisco es manté, encara avui, com una mena de miracle, gràcies a la singular inventiva d'una orgullosa estirp del 'nosaltres podem'. La ciutat ha renascut de diversos terratrèmols, i ha sabut mantenir la flama, sinó amb valentia, si amb una certa dignitat, dels guanys de les revoltes dels seixanta. Fa uns pocs anys, va viure meravellada la sideral pujada de les dot.com, però va saber-ne pair fracàs. Disposa de dues universitats de gran prestigi, les antagòniques –o potser no tant- Berkeley i Stanford, i té una massa crítica molt activa, que es reuneix, lluny de les penoses concessions per als turistes del Fisherman's Wharf, en els centenars de petits cafès de barris tan sincers com Mission, Hayes Valley, Richmond o el Castro. A hores d'ara, el seu alcalde guanya projecció: Gavin Newsom sona com el candidat demòcrata que ha de derrotar Arnold Swarzenaguer, juntament amb un llistat de noms on destaquen (that's enterteinment, folks!) Steve Jobs (ànima d'Apple) i Robin Williams. Un dels últims projectes apuntats per Newman és l'activació d'una gran xarxa d'internet sense fils a tota la ciutat que podria gestionar una mena d'organisme públic. La xarxa de wifi és accessible avui a totes les biblioteques i centres culturals de la ciutat i en la major part de cafès (en alguns mitjançant subscripció als serveis d'una gran operadora) en d'altres de forma gratuïta. La nova xarxa, però, seria accessible a tot arreu i permetria, connectar-se a un gran ample de banda amb preus molt accessibles. Una ciutat sense fils, on els seus ciutadans guanyen oportunitats per pensar i reflexionar, amb una porta més oberta a les noves tecnologies, i esdevenen, sense fils, més difícils de manipular pel titellaire de torn.

Músics sense xarxa

Alejandro Escovedo està preparant un nou disc, produït per John Cale (co-líder de la Velvet Underground, juntament amb Lou Reed), però al 12 Galaxies, club de songwriters (cantautors) ubicat en l'efervescent cor del barri de Mission, l'intèrpret texà (escollit com a músic més significatiu dels noranta per la prestigiosa revista No Depression) va voler donar les gràcies al públic i als artistes pel suport rebut durant la greu malaltia que el va tenir apartat dels escenaris els últims dos anys. Aquesta és la primera gira que Escovedo fa després de caure malalt. Amb una llarga i elogiada carrera a les espatlles, que arrela en l'escena punk de Los Angeles i acaba com a sàvia icona de la roots music nordamericana, Escovedo va viure el que molts músics --bé, i molts treballadors-- pateixen quan no poden treballar i no tenen una assegurança mèdica que els cobreixi les espatlles. La seva història no és gaire diferent de la de Victòria Williams -que va fundar, ara farà deu anys, el moviment Sweet Relief, precisament per ajudar músics malalts-, però tampoc de la de centenars de músics menys coneguts que, als EUA, el país de la música en directe, es queden a un pas de la pobresa quan es queden sense la feina. Ho hem vist a San Francisco en almenys dues botigues de discos: cartells desesperats que adverteixen la parròquia de l'accident del guitarrista d'una banda de l'àrea i demanen aportacions, per petites que siguin, per pagar el tractament.

Import/export

Al flamant nou mercat --dedicat a productes ecològics- emplaçat al Ferry Building, al downtown San Francisco, hi ha diverses botigues on el modern disseny gràfic dels rètols i les cartes es combina admirablement amb la seductora disposició dels productes: disfrutem especialment amb la immersió de vermells que ens regala una inacabable parada de tomàquets, que té ben encaparrats un parell de japonesos. Les amables atencions dels botiguers, abillats a la manera d’un cambrer en l’últim restaurant de moda a Barcelona, ens fan adonar que no ens trobem en la versió nordamericana de la fira de l’Arrop, sinó en un espai gourmet de primera categoria... això si, amb un si més no sorprenent, accent verd. És en aquest escenari en el qual ens aventurem en un establiment dedicat als vins. La producció californiana hi destaca, naturalment, però també hi ha una breu però significativa selecció internacional. Hi trobem vins catalans... etiquetats en català. No ens sembla que la llengua hagi estat un fre a la importació. Ben mirat, les etiquetes dels vins exposats proven una curiosa diversitat lingüística, que és més un valor que una desaventatge. Sortim de la botiga amb la lliçó apresa: l'etiquetatge en la nostra llengua no és un problema.

Detectors de bombes

Un dibuix esquemàtic de dos ulls i un missatge rotund, de sinistra poesia: detectors de bombes. Aquest és el cartell de la campanya que el Bart, la companyia de trens de la bay area, a Califòrnia, ha encetat fa només unes setmanes, no sense una certa --i ben comprensible!-- polèmica. Hem trobat missatges similars a la resta de transport públic de SF i també a Chicago, on uns cartells menys inquietants et diuen ’si veus alguna cosa, digues alguna cosa’. Hi ha una sensibilització lògica pels fets de Madrid, i més recentment, de Londres (on tenen en marxa una campanya molt similar). Aquests cartells ens conviden gens dissimuladament a fer de policies, a espiar i a observar comportaments estranys --per cert, què és un comportament estrany?--, tot pensant a tota hora en aquells que posen els artefactes, els quals, tota vegada, semblen haver-se fet amos de la nostra mirada. No sé si aquesta és l’autèntica victòria dels senyors que fan explosionar avions, trens i autobusos.

Olivetti, 1967

Aquest disseny de l’italià Ettore Sottsass per a la casa Olivetti destaca en l’apartat dedicat al disseny industrial del Museu d’Art Contemporani de San Francisco, el flamant SFMOMA. Es dóna el cas que va ser la primera màquina d’escriure que vaig veure a casa, amb la qual vaig aprendre mecanografia i vaig escriure els primers treballs d’escola, abans que un digne ordinador IBM el substituís quan feia segon de BUP. Sigui com sigui, el retrobament em fa pensar en la facilitat -gens casual- amb la qual els nordamericans combinen el gran art de Renoir o de Hooper amb les aportacions quasi anònimes dels dissenyadors, enginyers o artesans. Ho hem vist al MOMA de Nova York, a l’Art Institute of Chicago i ara a SF; on trobem galeries específiques dedicades a mostrar mobles, llums o telèfons... que expliquen, a la seva manera, un moment en un país, talment com ho pot fer un quadre. La fascinació per la novetat, la cerca audaç de l’invent, la innocent mirada davant l’avenç científic caracteritzen aquest país i els seus habitants, i també els seus museus. La gent del pop art en va fer una lectura ben divertida. No és la sopa Campbell distorsionada per Warhol el lúcid recordatori que tot pot ser art, fins i tot una etiqueta comercial? Aquesta màquina d’escriure i la seva caixa protectora, d’un entusiasta vermell, no necessiten de la interpretació de cap artista. Té sentit en si mateixa i m’emociona tant com els Miró o els Picasso fruits uns pocs minuts abans.

“Carrr wiz bezrrum insaiddd”

Mentre passem vint dies a San Francisco aprofito per fer unes classes d’anglès. Dues setmanes superintensives, que si més no em serviran per consolidar les millores que estic començant a notar en el temps que soc aquí. Després de provar amb una temptadora oferta de “free english classes” i compartir classe amb un petit grupet de senyors i senyores russos que es pensaven que un “personal trainer” (un entrenador personal) era un “carrr wiz bezrrum insaiddd” (vaja, que ho confonien amb una autocaravana), vaig decidir invertir uns pocs dolars en una cosa més profitosa. I estic prou contenta. La professora té una capacitat al·lucinant de motivació i tothom hi posa moltes ganes. Hi ha estudiants asiatics, però també d’altres joves establerts al país o amb ganes de quedar-s'hi. El més interessant són les converses que de cop ens apropen i de sobte ens col·loquen a milers de milles o quilòmetres de distància. Us ho imagineu? Una catalana, una ucraniana, algunes japoneses i xinesos, dos brasilers, una noia d’Alemanya i una altra del Perú que sembla que vingui de Miami (diria que te algunes coses operades) parlant d'intel.ligencia emocional! El meu company de treball en grup és en Takahiro, un noi japonès que es dedica a la informàtica i que, com no podia ser d’una altra manera, el segon dia ja em va preguntar si jo acostumo a fer la “siesta”. (pendent de revisio d'accents)

Els temps estan... canviant

Disfrutem amb els temes intensos, d’alta volada poètica, que Jay Farrar, líder de Son Volt, extreu de la seva guitarra acústica. Farrar presenta el seu nou disc, Okemah and the Melody of Riot (Warner Legacy) en una concorreguda actuació ‘unplugged’ a la llibreria Borders, a tocar de Union Square. Als retrats sense calendari propis de la ‘factoria’ Farrar s’han afegit ara les notes d’urgència d’una realitat que crema. Les crítiques reflexions sobre la política exterior dels EUA i els preocupats apunts sobre la crisi democràtica de país caracteritzen l’última obra dels Son Volt. Farrar és un dels molts artistes que han convertit les seves últimes obres en autèntics tractats de política.Certament, els EUA atravessen avui un camí incert, que omple el món de sang i preocupació. Aquesta agenda alllarga una ombra terrible també en els afers interns i, en especial, en el respecte dels drets civils en un país que ens ha donat grans lliçons pel que fa a les llibertats ciutadanes. Són molts els americans que ens han preguntat -a vegades així, directament, mentre esperàvem l’autobús...- què en pensàvem del seu país, tot expressant-nos, tot seguit, el seu descontentament, ben sovint amb una dignitat cívica que ens ha sorprès. Arreu de San Francisco, però també a Chicago, hem trobat pintades i cartells contra Bush i la seva agenda. No obstant, ens quedem amb una frase pintada en una paret de l’històrica Citylights Bookstore -punt de trobada de la Beat Generation, als seixanta i on el Dylan dels ‘times they’re a changing’ acsotumava a treure el nas quan era a Frisco-: ‘books not bombs’. Així de senzill. Així de clar.

Fog heaven!

Així obre el San Francisco Chronicle la portada del 18 d’agost. Una referència clara i explicita a la boira que plana de forma rotunda sobre la ciutat a determinades zones i hores del dia. De fet, les temperatures tampoc no son normals. Nosaltres ja ens hi hem acostumat, anem ben abrigats i a casa de nit posem la calefacció com si estiguessim al mes de novembre a Morera. Diuen que aquesta setmana les temperatures a San Francisco han sigut fins i tot més baixes que a la ciutat d’Anchorage a Alaska! En tot cas, tampoc no és una novetat. El mateix rotatiu ens recorda algunes cites de personatges coneguts, com de l’autor del Falcó Maltès, Dashell Hammet, que es referia a l’espessor de la boira de San Francisco comparant-la amb la d’un feix de llana d’ovella. I tampoc no s’oblida de la frase que més hem sentit des de que som aquí: “El pitjor hivern que he passat mai és un estiu a San Francisco”. Tothom diu que l’autor va ser Mark Twain, però el Chronicle s’encarrega d’aclarir que aquesta és, de fet, una de les millors frases que Twain mai no va dir…

Els superherois del comerç

Huge, double, extra, big, sophisticated, convenient, grande, tall, jumbo, ready-made, hot, iced, deep, delicious, famous, historic, brutal, satisfaying, invigorating, experience, high-quality, precious, honest, well-known, fresh, home-style, fast, quick, silent... sembla impossible tenir un negoci o un producte i obviar el que ens sembla una profundíssima cultura del màrqueting quotidià.

Land of the brave

Em rento les mans en el lavabo del cinema on hem disfrutat amb l'excel·lent 'Broken Flowers', de Jim Jarmush, i s'incorpora al meu costat un subjecte d'uns cinquanta anys. Vesteix a l'americana, és a dir, amb roba còmoda, una talla per sobre els nostres estàndards, i amb un gust capritxós en l'elecció de colors. Forma part de la sofisticada mescla de 'sanfraciscoans' que hem trobat a l'Embarcadero, un cinema especialitzat en pel·lícules independents, al Financial District. L'observo discretament i veig com, després d'eixugar-se, es mira el mirall i contrau la cara tot conjurant un gest de ferocitat sorprenent. És un tic? Una superstició? Un ritual secret i personal de lluita, previ a una cita d'amor? Sigui com sigui, em ve al cap un dels consells que el servei Nacional de Parcs dels EUA dóna als seus visitants en el cas que es trobin amb una bèstia salvatge: gesticuleu amb força, crideu, llenceu pedres per espantar-la i si això no funciona... lluiteu! Un consell del tot impensable, des de la nostra perspectiva, però que aquí sembla tenir tot el sentit. 'Land of the brave' (terra de valents), diu l'himne dels Estats Units.

El problema dels residus

... és de tal magnitud que no hem pogut resistir-nos a fer aquesta fotografia del petit cafè on ens han servit dos esplèndids double shot espressos (de la casa Lavazza, per si algú s'ho pregunta) en tasses de veritat. Portem 25 dies als EUA i fins ara tots els cafès els hem hagut de degustar en vasos de plàstic, molt pràctics, segur, però també ben poc suggerents i, de totes totes, gens responsables ambientalment.

Etapes

Encara no fa ni un mes que hem començat aquest llarg viatge i tenim la sensació que el principi ja ens queda molt lluny. Han estat uns dies molt intensos, des dels primers contactes amb Chicago, passant per Wisconsin, Las Vegas, Death Valley, Yosemite.... Un inici de ruta força acompanyats: amb en Pep, la Teresa i la Sara, amb la Clara i l’Oriol, la Meri i en Xavi i encara que només per unes hores per la Silvye i en Leaven que ens van fer més fàcil l’arribada a San Francisco, primer a casa seva a Palo Alto (ells estudien a Stanford) i després a Cabrillo Street, a San Francisco. Aterrats aquí, però, ens hem d’adaptar a un altre ritme. Ens hi quedarem encara uns quinze dies més i mentrestant comencem a planificar una nova fase de la ruta. En les poques nits que hem fet a casa l'Eva, que ens lloga una habitació, hem dormit un mínim de vuit hores cada dia i tot i això ens notem cansats. Diria que el canvi de temperatura, més fred, també hi ha contribuït. Mentre gaudim de les comoditats de la nostra llar en aquesta ciutat i de la gran oferta cultural que ja comencem a tastar, som conscients que hem tancat una primera etapa. Després vindra una bona passejada per la costa oest fins Los Ángeles i a primers de setembre, cap a Mèxic. I tornarà la calor, una altra vegada.

La ironia ho va espatllar tot...

El creuament dels carrers Height and Ashbury és la intersecció més famosa de San Francisco. Aquest va ser un dels centres; sinó el centre, directament; de l'explosió del flower power entre el 67 i el 69. En arribar-hi, el primer que veiem és una mena de ninot de felpa amb la reconeixible figura de Jerry Garcia, el rocker més famós de fricso, mort el 95 i un dels grans símbols de la cultura hippie i la contracultura nordamericana, amb els seus memorables Grateful Dead. Mala senyal. Una altra icona de passada per la 'trituradora' del màrqueting del sistema? Ben aviat veurem, sortosament, que les coses són un pèl més complicades. Al vell barri hippy hi ha turistes satisfets de recórrer l'epidermis de la ciutat, però també llibreries excel·lents (l'Anarkist library, té un gran televisor destrossat presidint el seu aparador principal), mercats de menjar ecològics ben assortits i amb preus molt interessants i molt recomanables botigues de discos. A l'Amoeba disfrutem amb l'actuació d'Aimee Mann, que presenta nou disc. A l'acabar, ens tempten el sons mal dits llatins (perquè són literalment afroamericans) del Cha Cha, un restaurant cubà. El preu, molt ajustat, no ens ho indica, però ens trobem en un dels locals de moda de la ciutat. A penes 10 taules i una decoració càlida i un ambient efervescent. Ens contagiem d'una eufòria lleugerament esnob en només 20 minuts. Abans de sortir, però, ens fixem en la samarreta d'un dels comensals: irony ruined everything. Em quedo pensarós i em torna al cap el ninot amb la figura de Jerry Garcia. Amb un somriure un pèl amarg abandonem el barri, tot agafant l'autobús 72.

Excentriamèrica

Fem una parada tècnica a Modesto, Califòrnia. En menys d'una hora, aquesta ciutat, on va estudiar Georges Lucas, ens oferex dos bons exemples de l'excentricitat nordamericana. Visitem al museu local, on destaca una exposició de nines 'Nancys' dels anys 40. Més tard, dinem al A&M, un curiós local on les cambreres serveixen en patins. És l'única petja que queda d'American Graffiti, la pel·lícula amb la qual el Lucas 'pre-guerra de les galàxies' passava comptes amb la seva ciutat natal. Al museu local, on hi ha lloc per exposar les inquietants nines infantils, no es troba ni una sola menció a Lucas, el fill més famós del municipi...

Ossos a Yosemite

Segon dia a Yosemite. Després d’una excursió acalorada amb banyet regenerador al riu gelat ens espera una tenda-cabana senzilla però equipada al mig del parc per passar la nit. Tot és ple de senyals que adverteixen amb lletra grossa de la proximitat dels ossos. El menjar ha d’estar ben guardat en uns armaris metàl·lics amb tancament de seguretat I abans d’assignar-nos lloc ens fan signar un paper que ens compromet a seguir totes les recomanacions I obligacions per evitar que ens trobem un d’aquests animals fascinants (almenys, per nosaltres) dins del cotxe tot empassant-se un pot de xampú. Tot està ben documentat amb fotografies ben explícites I alguns reportatges de televisió. Nosaltres fem cas a tot. Abans de sopar, mentre els nostres veïns americans encenen fogueres per cuinar o simplement pel gust de tenir-les enceses, ens acostem al riu que hi ha a 2 minuts de la nostra tenda. S’està fent fosc, l’aigua està gelada, però ens hi tornem a posar. Ja som fora I a l’altra banda del riu apareixen una ossa seguida de dos petits cadells. Som els primers a veure’ls. I per sort tenim la càmera a ma. De seguida, comencen a aparèixer com d’entre les pedres tot de nens envalentonats per l’aparició dels ossos. Els animals creuen el riu i es tornen a endinsar al bosc. Mentre encara no hem pogut tancar la boca una senyora ens diu: són molt perillosos, la mare intentarà protegir els seus cadells I pot arribar a matar. Mira que són exagerats… o potser no tant?

El vall de la mort

Recorrem dalt del cotxe el Death Valley, on s’assoleixen temperatures tan extremes que el departament d’interior del govern federal dels EUA té en marxa un protocol d’emergència a dreta llei per si el cotxe fa pana. El pasiatge és virtuosament inòspit. Ben aviat comencem a disfrutar amb la successió d’ocres d’aquestes terres inertes aprentment. Els matisos del desert, que forma el parc natural més gran del país després d’Alaska, acompanyen el nostre viatge, de Nevada a Califòrnia, durant almenys 3 hores.

Paisatges de 'peli'

Els EUA són una llarga carretera que ens regala paisatges que ens semblen d’una altra realitat. Els enginyers del cinema es van haver d’inventar el cinemascope per encabir-hi tanta grandesa.

Els colors del silenci

Després de la llum i els colors encegadors i desesperats de Las Vegas, el paisatge impossible i quasi oníric del Grand Canyon ens ajuda a recuperar-nos de cop. Si aconsegueixes quedar-te sol en un dels miradors, encara que sigui uns segons, el silenci s’imposa i fa créixer el dramatisme de les formes que encara avui meravellen i intriguen als geòlegs més entesos. De moment, els colors vermells de la posta de sol és la nostra millor foto.

Aniversaris a distancia

Avui lluny de casa, un petó molt fort pel papa: felicitats. I no pateixis: tot va bé, tot va mooolt bé. I amb uns quants anys menys I el mateix dia, s’incorpora a la felicitat dels aniversaris el meu nebot preferit, en Pol és clar. Avui fa un any. Una abraçada pels tres. (Laura)

Recordant Ani Difranco

La nostra última nit a Chicago la dormim en un motel que podria ser qualsevol hotel (com el coffeeshop de la cançó de l'Ani Difranco), situat al carrer 76 i envoltat de Subways, Dunkin' Dougnuts, Mac Donald's, Pizza Huts i altres porqueries. L'endemà ens dirigim a l'aeroport, tenint cura de no passar-nos els números de les avingudes i els carrers, que també podrien ser 'qualsevol carrer'. Al Midway, agafem un avió que ens porta a un immens 'hub' de comunicacions, al desert de Colorado, a unes milles de Denver. Hi retrobem un paisatge poc sorprenent, és un paisatge que trobem a cada ciutat americana: de nou, un enfilall esgotador de subways, Mac Donald's, Pizza huts, que alleugereixen l'espera als viatgers. Finalment, i després de canviar les busques del rellotge dues vegades, arribem a las Vegas. Des de la finestra de l'habitació veiem una Piràmide d'Egipte, l'Empire State, la Torre Eiffel, el casino de Montecarlo, un palau de les Mil-i-una nits, i el recargolament infantil d'un castell mediaval, que és, de fet, el lloc on ens allotjem. Tanmateix, aquesta ciutat és com cap altra... tot i que aspira a ser moltes ciutats.

Cementiris a Wisconsin

Són cementiris sense tàpia, com sembla que no poden ser els cementiris. Te'ls trobes mentre passeges, o del cotxe estant, a tocar d'un main street, ben al costat de cases plenes de vida. Podríem dir, per tant, que són elocuent lliçó que ens convida a contemplar amb valentia -sense amagar-la ni negar-la- el nostre ràpid trànsit per aquesta vida. Entre una gespa diligentment cuidada, d'un verd confiat, les làpides heterogenies sobresurten del terra mateix. Un paisatge desigual, però evocador, que convida a la mirada, al passeig, a la reflexió. Banderes americanes arreu, com sempre; flors fresques, figuretes diverses, missatges plens d'amor, fragments de cançons... i un sentit de la religió que, sense buscar tres peus al gat, aquesta tarda se'ns mostra profund, viu, ben allunyat del nostre cinisme.